“Megarubiades”

Havia de passar. Amb una secretaria que sembla més una casa de bojos que un despatx, estava cantat. I li ha tocat a la promoció dels alumnes de recuperació. Amb les presses vaig canviar l’ordre de les actuacions. I al fer la comprovació i veure una col·lecció d’errors que feia feredat tocava trucar al SAU. Després de tres penjades de telèfon a la quarta, després d’esperar-me dues llagues d’estómac, he aconseguit parlar. Quan he explicat la magnitud de la tragèdia, el noi s’ho mira i diu «L’heu fet grossa, heu perdut els alumnes» i ha fet una pausa suficient perquè tingués tres infarts seguits i em veiés dient allò de “pido pa comer, juro que es pa comer” i ha continuat «els haureu de tornar a matricular» El sospir l’alleujament s’ha sentit per tota la comarca. «I, ja està, no cal fer res més?» li he preguntat com dient no pot ser tan fàcil…Doncs si, sembla ser que catàstrofe nuclear s’ha quedat en un entrebanc que s’arreglarà relativament fàcil #quintipdepatir

“Chromebooks”

Avui han arribat els chromebooks a l’institut. Com que venien molt ben embalats en un palet i a falta d’un lloc per desar-los els han deixat a la cantina. Llavors ha començat el debat. Cal identificar cada trasto d’aquests, es a dir, lligar el serial de l’ordinador amb el professor que el farà servir. Després de descartar posar-hi el nom amb el DYMO perquè es menja les piles més ràpidament que jo les xuxes i no hi ha piles per a tant docent, hem decidit posar-hi etiquetes normals que no és tant cuqui però si més ràpid. Un cop tancat el tema etiquetes, calia decidir com ho lligàvem tot. Al final després de molt estira i arronsa, perquè el Secretari es volia desfer de les capses, hem quedat que els hi donàvem el chromebook sense la capsa i que les etiquetaríem amb el nom del profe i després ja ho combinaríem tot. I ja ens tens al Secretari, el coordinador informàtic, l’informàtic i a mi, desembalant, etiquetant i tornant a desar a les capses aquelles andròmines i deixant el terra de la cantina ple de confeti d’etiquetes #patirem

“No em fan cas”

Per poder tancar el curs cal dir-li al SAGA els alumnes que han recuperat i els que no perquè resulta que entre el mateix SAGA no creua les dades. I com que un cop fet això se li ha de dir al RALC que ja està fet, porto dos dies perseguint a mig equip directiu perquè em diguin si es poden tancar les actes i em passin els llistats. I que sí, que sí, però però ni llistats ni resposta, ni res. Això ja sembla l’atenció al client de Vodafone. Avui a banda d’intentar imprimir 135 fulletons, llistats per reunions de pares, fer la fotografia del claustre i no se que més, que he decidit que s’espavilin els profes, m’he plantat. I m’he passat el dia donant la tabarra per aconseguir els putos llistats. Al final, gairebé a punt de tocar el timbre me’ls han donat tot dient oh! no sabia que te’ls havia de donar #faréundisbarat

“Contractura”

El dia transcorria plàcidament… Plàcidament? NO. Entre llistats que no arribaven, i no es pot fer el canvi de curs, alumnes que el SAGA ens furta i no podem matricular, ole tu, trucades de pares que no saben el que pregunten, seria convenient saber a que ha matriculat el seu fill, impressions diverses i amb aquella sensació de que el curs començarà i el més calent és a l’aigüera de cop…(pausa dramàtica)  Una Contractura. Però no una contractura de ai quin mal, no. Una que el Robocop al meu costat semblava un contorsionista. Apa, troba una ànima caritativa que et porti a casa. Pujar al cotxe ha estat una odissea. Sort d’un pedrís salvador, perquè sinó em quedava a terra. #arrasarfarmaciola

Un cop arribada a casa, anar a la farmaciola a la recerca de totes les potingues hagudes i per haver. Perquè un altre cap de setmana mira tu, tan se me’n donaria. Però aquest? El CAP DE SETMANA? Ni parlar-ne. I clar amb la poca mobilitat el resultat ha estat que un bonic estol de capses de pastilles diverses han anat a parar al terra. I allà s’han quedat, a l’espera que arribés algú de casa a recollir-les. I armada amb antiinflamatoris, relaxants musculars i una crema de nosequè, he començat a automedicar-me a sac. Al final, després de buidar la farmaciola i amb un mal d’estómac prou considerable he aconseguit fer colar l’estat Robocop per un caminar altiu i anar a les Torxes i a la Diada #sendibuprofe

“La fi del món”

Avui era l’entrega de les notes de recuperació barrejat amb la tria d’optatives. Arribar a l’institut desprès d’haver buidat la farmaciola de casa. Trobar-te amb docents que encara no has entrat al despatx i literalment t’assalten demanant butlletins de notes. Fotre! quina benvinguda. Un cop entrat al despatx, la CATÀSTROFE. El servei de neteja havia endreçat les taules, amb desconnexió de la pantalla de l’ordinador inclosa i no trobàvem res. Un cop distribuïts tots els informes, tragèdia al canto. Amb les presses faltaven els de dos grups. Els hem imprès a corre-cuita i apa a una altra cosa. L’altra cosa era la cua que recordava aquell anunci de l’ONCE d’alumnes que venien a buscar els llistats dels llibres doncs fins avui no sabien si repetien curs o no, a matricular-se, a demanar taquilles, reclamar notes…Com si no hi hagués prou merder, avui també s’havia de penjar un anunci de licitació, els terminis són els que són i imprimir més fulletons que el curs comença ja #necessitounclon

“Avaluacions extraordinàries”

Començar el dia i que el Portal de centre no es carregui bé ja no pronosticava res de bo. I certament, les aplicacions, SAGA inclòs, funcionaven a pedals les que funcionaven, clar. Resultat que teníem tots els docents estratègicament repartits per l’institut intentant entrar les notes de recuperació. I al final baixaven tot dient «Hem acabat, però no sabem si hem acabat» pausa dramàtica «Perquè potser ens falta alguna cosa per entrar» Quan hem tancat les avaluacions, han començat a sortir errors. I apa comença a repassar les actes a veure que passava. Després de deixar-nos els ulls i amb l’ajut de la direcció que ha recordat un detall, hem pogut tancar-les totes. Imprimir les actes i els butlletins també ha sigut de desesperació total. Entre càrrega i càrrega de la pàgina hem tingut temps de fer-nos la manicura mentre miràvem si veiem tancs al carrer. #nomésaplicacions

“Bogeria”

Teòricament avui era un dia fàcil. Imprimir uns fulletons, acabar algunes matrícules, entrar fotografies al SAGA…però no. Avui estàvem en format manicomi. Començant amb els problemes per matricular alumnes amb crèdits pendents. Trucar al SAU i que et pengin. Pares i mares en mode “rubia”, uns que perden les cartes d’inici de curs i els papers de les optatives, altres que no han fet la matrícula i que venen dient que ningú els ha dit res i que pregunten pels llibres. «Però si els vam trucar!» i que et responguin «oh! vam veure les trucades però no vam fer cas» #oletu, visca l’interès. Imprimir els fulletons ha estat una odissea. Cada cop que ho intentava venia algú i apa, aixecat i deixa-ho córrer. Al migdia hi ha hagut un moment de treva on mentre em prenia el cafè de les 8:30 he pogut imprimir les cartolines que fan de portada dels fulletons. #interrupcionsasac

“Llistats”

Avui era el dia internacional del llistat. Doncs mira, NO. Si encara estem matriculant i no s’han fet les recuperacions els llistats surten a mitges. Total, que excepte els del futbol, que aquests viuen fora del SAGA, la resta s’hauran d’esperar. Perquè em nego a comptar alumnes a ma, faltaria més #omvreya Hi ha docents, l’experiència és un grau, que no ens els demanen directament. El resultat segueix essent no, però s’estalvien l’esbroncada que els hi pot caure de part meva (de la meva companya no, que es massa bona persona i és incapaç d’aixecar la veu) I entre matrícules dels de grau superior, amb mare inclosa que venia a preguntar i s’assabenta que el seu fill ha suat de venir quan el vam trucar, alumnes despistats que venien a entregar treball de recuperació on no tocava, informació pels que ara volen matricular-se per 1r d’ESO i alguna que altra factura hem passat el matí #stopllistats

“The first day”

El silenci de l’institut, trencat únicament per l’equip directiu, els conserges, els paletes i les administratives tenia els minuts comptats. Encara no havíem acabat de pujar les carpetes dels profes nous a la sala d’informàtica, on la direcció els fa la master class de com funciona l’institut que començaven arribar docents. I el vestíbul s’anava omplint dels profes de sempre més els nous, que més perduts que un esquimal en un desert, anaven buscant la sala d’informàtica amb cara de “MEIDEI solicito extracción”. I clar, els conserges no donaven l’abast i al final encolomaves els nous al primer profe que trobaves per que els portés a la reunió. A les onze, ha arribat la marabunta en forma “d’esmorzar dels professors”. Enriue-vos del soroll que fan els alumnes. Comparats amb els docents són el silenci personificat. Un cop esmorzats, se’ls han emportat a fer reunió d’àrea i la planta baixa ha recuperat el silenci i la tranquil·litat #thefirstday

♫Happy birthday to me♫

Fa un any em vaig estrenar en això de tenir un blog. A la xarxa hi ha blogs o webs o com li vulguin dir, per a tots els gustos. Gent que escampa els seus coneixements, la seva opinió i la seva fantasia per el gaudi de tots els que els llegim. El meu no fa res de tot això. És un lloc que retransmet la insubstancialitat de la vida quotidiana vista amb els meus ulls, on excepte unes poques entrades, no té més pretensió que la d’arrencar un somriure dels despistats que hi entren.

Torno a agrair a tots aquells que em van empènyer a fer-lo i sobretot a l’Enric Pineda que el va fer realitat.

Han estat 257 entrades, inclosa aquesta repartides en:

-Uncategorized (que vol dir que estan per arxivar) 8

-Memòries d’un peu trencat 55

-Diari d’una administrativa 170

-El calaix de la Tieta Varenu 26

Per tant toca cantar un ♫ Happy birthday to me…♫