Trekkie

Recordo com si fos ahir quan et vam portar a casa. Segur que pensaves que t’havien deixat en mans d’uns psicòpates. Et van separar de la Cocó, et van posar en un transportí i apa a començar un viatge infernal. En arribar, per si no hagués estat prou agònic, et van posar sota la dutxa per treure’t tota la brutícia que havias acumulat durant el penós viatge. Dos dies vas estar amagat darrere els llibres, només sortint a menjar quan no senties soroll. Poc a poc vas fer de casa, casa teva. Corries amunt i avall del passadís fins que, esgotades les teves forçes de gat petit, t’adormies allà on queies. Caçaves boles de paper infatigablement i ens les portaves perquè les tornéssim a llançar. I destrossaves els sofàs. Cap rascador el feia el pes. I així, per gaudi dels fabricants de sofàs, vas anar carregant-te la tapisseria de tots. I el món seguia girant tranquil·lament fins que un dia va arribar el Data. Aix, quin drama. Un cop passada la rebequeria, ti vas anar acostumant. El Data et va fer d’entrenador personal, tant menjar i dormir t’estaven passant factura. Fins que de cop, vas començar a emmalaltir. I cap al veterinari falta gent. La notícia no podia ser pitjor. Tenies una malaltia autoimmune a les genives. Els primers tractaments duravan uns mesos, després un mes, i anar mimvant la durada fins que ja no et feia efecte. I, delicat com eres amb el menjar, colar-te pastilles era fer alta cuina gatuna. Però ja no volies res. Ni gambes, ni vieires, ni tonyina. I avui has marxat. Sense patir. Adormit per la morfina mentre t’acaronava per darrera vegada. Adéu.

Provisions

I si, cal sortir al carrer, per alguna cosa més que llençar les escombreries. Aprofitant que plovia i tot pensant els carrers estaran desert, carro de la compra i jo hem sortit a l’exterior. I mira, ara ja se perquè no em toca la loteria. No n’encerto ni una. Avis per tot arreu, comprant pa, el diari, passejant el gos. Del coronavirus no se si emmalaltiran, però d’una galipàndria mida XXXL és molt probable. Segueixo caminant i veig la mermada del dia. Amb una mascareta d’aquestes guais baixada i fumant #esdeserinútil. Al final omplo el carro i torno cap a casa amb el pensament que potser la humanitat no s`extingirà pel coronavirus, però si per la pròpia imbecilitat.

Continuarà…

Ruta de les pastilles

Tocava anar a repostar pastilles pels humans i pels gats de casa. Embolcallada amb una bufanda i uns guants de latex que un dia em vaig comprar per netejar i allà s’estaven morts de fàstic he sortit al carrer. Després de mirar a dreta i esquerra per si hi havia algun zombie, he enfilat cap a la farmàcia. si ja em sentia ridícula pel carrer quan he arribat a la farmàcia el ridícul ha estat total. Allà semblava que no passés res. Per consideració he mantingut la distància però tampoc no hagués calgut. A cal veterinari el mateix. Això del coronavirus no va amb ells. I un cop recollides les potinges del gat i petar la xerrada sobre el que falta i no falta als supers he tornat a casa. Els guants han anat a parar a la brossa mentre em prometia a mi mateixa que no tornava a fer el panoli.

Continuarà…

Teletreball

Com que hi ha ajuntaments que viuen al seu ritme, però mooooolt al seu ritme, en ple confinament i amb els centres docents tancats, envien la resolució de l’alumnat becat. Res, que s’entra al drive i se’ls adjudica l’import de la beca i fins aquí cap problema. Els problemes han començat quan, a banda que la resolució era un copy past mal fet, i que consti que estic molt a favor dels copy past que això del qwerty no s’ha fet per a mi, però si ets administració potser que et llegeixis el que envies, no? Resum: em sobraven dos alumnes, que tenien beca de dos ajuntaments (misteris de la vida) i me’n faltava un. Apa envia un correu al Secretari i un whatts per dir-li que li he enviat un correu. M’ha dit que ho comentaria amb l’ajuntament. A veure com s’acaba.

Continuarà…

Escales

Com que això del confinament va per llarg i al ritme de menjar que porto aviat no passaré per les portes he decidit crear un pla d’acció. El pla consisteix a pujar i baixar les escales de l’edifici, que per mi que no corro ni per agafar l’autobús ja és molt. Total que amb les bambes posades i una mascareta de pintor que vivia a casa des de que hi vam anar a viure i que servia d’atrezzo per si em trobava algun veí he sortit a pujar i baixar les escales com si no hi hagués demà. Un cop ben cansada he entrat a casa i després de tant exercici…A esmorzar s’ha dit! Alguna cosa falla. #noanembé

Continuarà…

Entrenament

Al Kinein, lloc on vaig a entrenar perquè la meva esquena i jo tenim disparitat de criteris sobre el que és cuidar-se, han organitzat un servei d’entrenament telemàtic. He expropiat l’habitació del fill i l’he reconvertit a espai d’entrenament cutre, però espai al cap i a la fí i avui hem fet el primer entrenament. Feia coseta veure en Marc, el meu entrenador, que segons l’Helena, companya de fatigues de Kiein està buenorro, penjat amb dues pinces del teclat del fill però no sabia on deixar el mòbil. I entre planxes, squads i estiraments, i anar fotent fora els gats, que han arribat a la conclussió que estic com una regadora, hem fet l’entrenament més surrealista i divertit de tots.

Continuarà…

Desconfinament

Quan la directora et truca un dissabte a les 6 de la tarde hi ha dues opcions. O s’ha equivocat de contacte o l’apocalipsi zombie ja es aquí. I com no podia ser d’una altra manera, la correcta és la segona opció. Havien entrat a robar a l’institut. Total que quedem el dilluns per que digui que falta de secretaria. Quan he arribat a l’institut l’ànima m’ha caigut als peus. Portes destrossades, la consergeria potes amunt (tret de la porta no es notava diferència) alarma arrencada, i clar tot el que s’havien endut. Després de recollir tot el que havia per terra, mentre renegava que ara que ho etniem tot endreçat, i passat el parte dels diners que faltaven, sort que tot estava apuntat, veig el coordinador informàtic que apareix per allà per comunicar que uns alumnes pocasoltes s’han dedicat a entrar al drive d’altres alumnes i els ho han esborrat tot ( hi ha nens que van per hackers) La dire estava més que emprenyada i anava dient perquè estem així que si no ja veurien, ja…..

Continuarà…

Els primers dies

Després de la histèria de dijous al matí, amb la jornada esportiva pendent d’un fil, que al final es va trencar i se’n va anar tot a dida, els docents no sabien que fer amb les seves vides i els alumnes tampoc. Apa tothom a fer classe normal. Les notícies dient que es tancava però el conseller encara no havia badat boca i clar, va passar una misteriosa epidèmia entre els alumnes i tots volien marxar cap a casa alegant que es trobaven malament. Es va haver d’imposar un “d’aquí no surt ningú que no hagi parlat amb l’equip directiu”, per aturar la desbandada d’alumnes. Les hores s’escolaven enmig del caos. Per la tarda les pregàries dels alumnes van ser escoltades i pim, pam, pum centres docents tancats.

Divendres van obrir el centre perquè els docents poguessin recollir els trastos i apa cap a casa falta gent.

Continuara….