“Bogeria”

Teòricament avui era un dia fàcil. Imprimir uns fulletons, acabar algunes matrícules, entrar fotografies al SAGA…però no. Avui estàvem en format manicomi. Començant amb els problemes per matricular alumnes amb crèdits pendents. Trucar al SAU i que et pengin. Pares i mares en mode “rubia”, uns que perden les cartes d’inici de curs i els papers de les optatives, altres que no han fet la matrícula i que venen dient que ningú els ha dit res i que pregunten pels llibres. «Però si els vam trucar!» i que et responguin «oh! vam veure les trucades però no vam fer cas» #oletu, visca l’interès. Imprimir els fulletons ha estat una odissea. Cada cop que ho intentava venia algú i apa, aixecat i deixa-ho córrer. Al migdia hi ha hagut un moment de treva on mentre em prenia el cafè de les 8:30 he pogut imprimir les cartolines que fan de portada dels fulletons. #interrupcionsasac

“Llistats”

Avui era el dia internacional del llistat. Doncs mira, NO. Si encara estem matriculant i no s’han fet les recuperacions els llistats surten a mitges. Total, que excepte els del futbol, que aquests viuen fora del SAGA, la resta s’hauran d’esperar. Perquè em nego a comptar alumnes a ma, faltaria més #omvreya Hi ha docents, l’experiència és un grau, que no ens els demanen directament. El resultat segueix essent no, però s’estalvien l’esbroncada que els hi pot caure de part meva (de la meva companya no, que es massa bona persona i és incapaç d’aixecar la veu) I entre matrícules dels de grau superior, amb mare inclosa que venia a preguntar i s’assabenta que el seu fill ha suat de venir quan el vam trucar, alumnes despistats que venien a entregar treball de recuperació on no tocava, informació pels que ara volen matricular-se per 1r d’ESO i alguna que altra factura hem passat el matí #stopllistats

“The first day”

El silenci de l’institut, trencat únicament per l’equip directiu, els conserges, els paletes i les administratives tenia els minuts comptats. Encara no havíem acabat de pujar les carpetes dels profes nous a la sala d’informàtica, on la direcció els fa la master class de com funciona l’institut que començaven arribar docents. I el vestíbul s’anava omplint dels profes de sempre més els nous, que més perduts que un esquimal en un desert, anaven buscant la sala d’informàtica amb cara de “MEIDEI solicito extracción”. I clar, els conserges no donaven l’abast i al final encolomaves els nous al primer profe que trobaves per que els portés a la reunió. A les onze, ha arribat la marabunta en forma “d’esmorzar dels professors”. Enriue-vos del soroll que fan els alumnes. Comparats amb els docents són el silenci personificat. Un cop esmorzats, se’ls han emportat a fer reunió d’àrea i la planta baixa ha recuperat el silenci i la tranquil·litat #thefirstday

♫Happy birthday to me♫

Fa un any em vaig estrenar en això de tenir un blog. A la xarxa hi ha blogs o webs o com li vulguin dir, per a tots els gustos. Gent que escampa els seus coneixements, la seva opinió i la seva fantasia per el gaudi de tots els que els llegim. El meu no fa res de tot això. És un lloc que retransmet la insubstancialitat de la vida quotidiana vista amb els meus ulls, on excepte unes poques entrades, no té més pretensió que la d’arrencar un somriure dels despistats que hi entren.

Torno a agrair a tots aquells que em van empènyer a fer-lo i sobretot a l’Enric Pineda que el va fer realitat.

Han estat 257 entrades, inclosa aquesta repartides en:

-Uncategorized (que vol dir que estan per arxivar) 8

-Memòries d’un peu trencat 55

-Diari d’una administrativa 170

-El calaix de la Tieta Varenu 26

Per tant toca cantar un ♫ Happy birthday to me…♫

Nostàlgies i altres coses IV

Va sortir de casa de bon matí. Els funerals no eren sant de la seva devoció i amb la capacitat que tenia per perdre’s i equivocar-se va decidir no fer el ridícul a l’hora punta. Un cop arribada a l’adreça el drama estava servit. Les sales amb el nom de la funerària eren tancades, gairebé ensopega amb una dona que intentava obrir la porta tot dient, Però no era aquí l’enterrament? Va seguir caminant fins al cap del carrer. Res. El tanatori que hi havia tenia un altre nom. Al final hi va entrar. Buscar un mort del qual només en saps el cognom ja té el seu que. Un cop comprovat que el tanatori, encara que tingués un altre nom era el de la funerària i de decidir que allò eren ganes de putejar al personal, va complir amb el requeriment de signar el llibre aquell que posen per cada mort. Com si els familiars se’ls haguessin de llegir. Les vetlles eren tan asèptiques i desangelades. Una saleta amb un parell de sofàs i un racó per deixar-hi el taüt. Un lloc on la gent es troba al ritme de oh! quant temps feia! Sempre en trobem aquí! Hauríem de quedar per fer una cervesa! perquè clar ara per no haver-hi no hi ha ni una miserable font d’aigua. Res d’anís, ni de ratafia, ni d’aigua del Carme i ja ni pensar en el fum dels caliquenyos que anaven condensant l’aire fins que es podia tallar. Aquells murmuris, aquell suposat rosari que es passava, aquells plors que de cop emergien i la veu sol·lícita que deia, té pren-ne una mica (d’anís, ratafia, aigua del Carme) i no hi pensis més….L’endemà tocava la cerimònia pròpiament dita. Un senyor amb una veu a mig camí entre mestre d’escola i capellà dient les meravelles del difunt, amb un to de jo us dic el que m”han dit que us digués i que només els que coneixien directament el traspassat saben si es veritat o no. Un cop acabat el discurs toca allò de sortir i donar el condol. Com si no haguessin torturat prou a la família, apa els posen a la sortida i com qui ha d’anar comptant els que han vingut . Ja me’ls tens repartint petons i abraçades i en molts casos aguantant les misèries dels altres. A veure que al llocs aquest si va a oferir suport no a que te’l donin…Hi ha gent per tot. Quan ja estava a punt de dir-li al del davant Miri vagi a a un psicòleg i deixi la pobre gent en pau, el senyor va marxar. Va recuperar la cara adequada a les circumstàncies, va fer l’abraçada de rigor, més abraçada que rigor, i va marxar discretament. Mentre tornava a casa pensava que ella volia una vetlla com les d’abans amb molta ratafia, molt anís i litres i litres d’aigua del Carme.

Nostàlgies i altres coses II

Entrar en un mercat d’aquests que feia poc havien remodelat. Els mercats municipals són un actiu de la ciutat que havien entrat en una terrible decadència. Poc a poc els van arreglant. I no es feina fàcil. Cal muntar un mercat provisional, amb tots els serveis que els paradistes necessiten. Tallar un, dos o tres carrers en funció de la grandària del mercat. Trastocar la circulació i la vida dels ciutadans i empresaris afectats per tot aquest trasbals. I un cop fet tot això i acomodats els venedors, començar les obres. Una obra llarga, molt llarga. Un cop l’obra acabada, els carreres oberts i una tornada a la suposada normalitat, el mercat obre les portes. Passadissos amples, llum, terres que no rellisquen, parades que llueixen el gènere amb tota la seva esplendor, o no, que en cara hi ha cada cosa…Gent que pot treballar amb dignitat i mesures higièniques pròpies dels temps en que vivim, però ai las! El mercat a perdut l’ànima. On han quedat aquelles empentes i aquell estirar el coll per veure el que hi havia a la parada, el mira com belluga! aquells vols alguna cosa maca maca? caminar amb cura per no relliscar i caure a sobre de la iaia del davant…. Ara el mercat no fa olor. Ha perdut la seva olor. Un flaire fet de barreja de peix, cafès, verdures, bacallà i carn, d’aigua escolada de les parades i mil cops trepitjada. Un temps que afortunadament pels paradistes i dissortadament pels nostàlgics no tornaran.

Nostàlgies i altres coses I

Vacances és temps de vagarejar. Desar el rellotge i viure una mica càmera lenta. Sense planificar res i viure al dia. Cada dia una aventura i no cal anar a l’altra punta del món. Passejar pel mercat amb calma, tafanejar per botigues de segona ma, passar el mati regirant cubetes per trobar un vinil…Petites coses que demanen molt temps i que només les pots gaudir quan cap tic tac et marca la vida. I tenir temps per vagarejar també te’l dóna per pensar. Les botigues de segona ma…No aquelles industrialitzades, sinó aquelles que se suposa que tenen les un finalitat social o senzillament les que han obert gent amb esperit emprenedor. Botigues que en molts casos recullen allò que hom ja no vol, ja sigui perquè en molts casos el propietari es mort i que faràs ara amb tots les andròmines de la padrina? o senzillament perquè cal fer neteja del traster. I amb una certa impudícia veus exposades sobre de taules, arrepenjades en cadires la vida d’una gent a la que no coneixeràs mai. Plats, gots, records de no se sap ben bé on, trofeus escolars, quadres de punt de creu, olis d’aprenent de pintor, I que bé que pintava l’avi oi? Deixa, deixa iaia, que no hi cap al menjador. Amuntegats en capses, llibres formant un caos ensordidor. Le Carré barrejat amb un manual de macramé mig ofegats per una selecció de les millors ves a saber què…I amb l’esperit encara ple d’una barreja de sentiments estranys i amb una notal mental de no guardar andròmines anar al mercat…

“Tancat per vacances”

Per ser l’últim dia era una mica com si s’acabés el món. Tots volíem tenir la taula neta de papers i expedients i tot era acabar coses a tot drap. Clar que sense el SAGA operatiu moltes coses eren anar posant post-it i amagar-les dintre d’una carpeta. La impressora de secretaria s’ha apuntat al festival del Kaos suïcidant-se. Ole tu mira que bé, quan tornem no tindrem impressora, perquè per molt que vinguin el primer dia l’averia trigaran a arreglar-la. I ja tenia la taula gairebé lliure de papaers que la direcció em crida i diu i amb tot això que he de fer? Apa explica com es gestionava la documentació d’una any per l’altra. Que això es queda aquí, allò ho arxivo a dalt. Total que entre això es llença això ho arxivo torno a tenir la taula a petar de papers #vullataulaneta