“Bastet”

Era un parany. Ho sabia. Però havia de trobar respostes. No li quedava gaire temps. Aquella nit començaven les tretze llunes. El seu cos no resistiria un dia més. Entrar a la ciutat barrejada amb els mercaders no havia estat difícil. Els presoners eren fàcils de trobar. Havien construït el recinte perquè tot el poble pogués veure les execucions. Va mirar el espai entre els barrots. Suficient. Escoltà atentament. Cap soroll. El seu cos va lliscar entre les barres de metall. Els passadissos eren foscos i humits. Caminà amb cura fins a l’entrada de les cel·les. Ni soldats, ni carcellers. No els necessitaven. Les cel·les estaven tancades amb forrellat de combinació rúnica. Un lleu somriure va aparèixer a la cara. Va acostar el nas al tauler. Va tancar els ulls i es va concentrar. La mans es van moure veloçment sobre el tauler movent els símbols. L’olor l’àcid que dormia sobre del tauler arribava punyent als seus narius. Un error i la mort estava assegurada. Un clic precedir a l’obertura dels panys. Va entrar i obrí totes les cel·les, una fugida massiva distrauria l’atenció dels vigilants i tindria entretinguts als caçadors. Quan va trobar a l’Urisk, el va cobrir amb la capa que portava, se’l va carregar a l’espatlla i va sortir entre tots els presoners que fugien desesperats. Enmig del estrèpit de les banshees que alertaven de la fuga es dirigí a l’entrada de la ciutat. Les portes s’estaven tancant. Les va creuar amb prou feines. Va deixar la càrrega a terra. Desenterrà ràpidament el fardell amb les seves pertinences. Va treure una bossa i ruixà amb el seu contingut tota la porta. Allò distrauria a la gossada. Només de pensar-hi es va estremir. Licantrops reduïts a gossos de caça. Va recollir la càrrega i va començar a córrer. Tenia que arribar al final bosc abans de l’alba. Era a tocar dels primers arbres quan la claror del dia foragitava la nit. El follet es removia inquiet dins la capa que el cobria. El va destapar i amb veu ronca li va preguntar “Per què?” i sense esperar la resposta li va esquinçar el coll d’una queixalada. El Urisk va anar canviant de forma fins a esdevenir una figura indefinida. Un canviant. El Tirà havia d’estar molt interessat en capturar-la per sacrificar un dels seus. La gent no sabia que el seu rei havia estat substituït per un dels éssers més terribles que existien. Pocs eren els que els podien reconèixer. Els licantrops havien estat els primers a ser caçats. Els pocs que quedaven vivien en captivitat. Anells de plata de lluna travessaven les seves orelles, convertint-los en esclaus submisos. El temps apressava. Flocs de cabell començaven a caure del seu cap. Arrossegà el cadàver fins al precipici. Va recollir una mica de la seva sang. Es va fer un tall i va deixar que les dues sangs de barregessin. Va traçar complicades runes en un tros de tela, llençà el cadàver al buit i es disposà a baixar. Havia d’arribar a la cova ràpidament. Les cames li fallaven. Baixar sempre havia estat un malson. Relliscava. Les seves urpes tot just la sostenien. Veia l’entrada de la gruta. Es deixà caure. Entrà arrossegant-se. Mirà els glifs que mantenien la cova oberta. No els podia salvar. No quedava temps. Els destrossà d’una urpada. Lentament es va col·locar al centre de la caverna. Va completar el cercle que obria el portal. Tretze llunes la separaven de la venjança. El món s’esvaïa. Fils de llum van brollar del sòl fins a convertir-se en un tornado iridescent.

Va obrir els ulls. Estava en una torre rodona de pedra. En el llunyà sostre brillants llums es movien sense parar. Tenia gana. Molta gana. Va començar a donar voltes. Només hi havia parets plenes d’estranyes figures gravades. Es va dirigir a la petita osca que quedava a la seva altura. Va olorar. Menjar!!! Però com aconseguir-la? Imatges estranyes creixien en un cervell. Al final va comprendre. Va posar les dues potetes en els dibuixos del centre de la marca. Una llum va brillar i va aparèixer un forat amb el menjar. Rosegar una mica de carn. Set. Ara tenia set. Va sortir i escoltà. Sentia l’aigua, però on? Va començar a donar voltes. De tant en tant topava amb la seva cua i es distreia intentant caçar-la. Al final va trobar la font. Va beure i es va disposar a investigar aquell lloc. No tenia sortida. No hi havia res més que sorra a terra, brillants pedres gravades i uns sacs. S’avorria, només tenia la seva cua per jugar. Va menjar una mica més, es va ficar dins d’una de les bosses i va caure adormida.

Es va despertar lentament. Havia sobreviscut a les tretze llunes. El seu cos renascut estava complet.

Conservava tots els seus records.. Tenia gana però coses a fer abans d’alimentar-se. Va buscar tot el menjar que hagués sobrat. No n’hi havia gaire. S’havia tornat molt golafre. Amb el que quedava va fer tres piles. Un per ara, un per al viatge i el tercer per a la Shide. Es va dirigir cap a la tretzena marca. Va moure les pedres fins a obtenir la combinació necessària. Va agafar la tela amb la runes de la sang del canviant. La va esmicolar i la barrejà amb el menjar. Un cop dipositada al centre del cercle va crear camins a la sorra unint-la amb les roques en un laberint que no tenia ni principi ni fi mentre mormolava paraules i roncs que sortien de la seva gola com fils daurats fins que la sorra del sòl va brillar. Una figura a mig camí entre nadó i gat va sorgir de la llum. Mentre menjava va anar canviant de forma. Va aparèixer la imatge del canviant.

«Per què?» Va tornar a preguntar.

De la figura va sortir la resposta:
«Ens estem extingint, volem teus poders, volem viure per sempre».
Va explicar el seu origen. «Ens va crear un bruixot perquè fóssim els seus servents» va fer una pausa i va continuar «El vam matar i vam fugir de la seva fortalesa». El menjar s’acabava, amb un fil de veu la figura va continuar «No podem reproduir-nos …». la figura es va desfer lentament fins a tornar a convertir-se en sorra.

Ara comprenia. Gairebé havia exterminat a la seva raça buscant la vida eterna. Quina estupidesa. Si no eres una basteti no podies renéixer. I no sempre sortia bé. No totes sobrevivien a les tretze llunes. Però això s’acabaria per sempre. Eliminaria als canviants. Va maleir al mag que els havia creat. Va menjar amb ànsia. Invocar la Shide l’havia deixat esgotada. El seu estómac volia més. Va mirar amb golafreria el que quedava per al retorn. No la va tocar. Necessitava tenir reserves per tornar a crear l’obertura de la gruta. Va agafar sorra del centre místic i aigua de la font. Només amb aquells elements funcionava la màgia. Aquest cop necessitaria molta mes. Hauria de crear les joies suficients per als canviants que quedaven i no sàvia quants eren. Hauria de malgastar recursos però no podia quedar cap viu. Un cop refeta la combinació de les runes del cercle la llum la va portar a la cova. Va començar a treballar. Va crear els símbols que obririen l’entrada. Mentre barrejava la sorra i l’aigua mirava el menjar. Tenia gana. Molta gana. Però renovar l’aire era vital. Amb la porta oberta es va permetre un petit descans. Va menjar una mica. Ara ja podia començar a treballar. Va sortir de la cova i grimpà pel precipici fins al bosc. Necessitava ketraria i arrels de Nepheta.

No eren fàcils de trobar. Tenia pressa. Dibuixà la marca-guia a terra. Va seguir la feble llum. A poc a poc va omplir es sarró de liquen i arrels. Un feble so la va alertar. Una llebre famolenca s’acostava atreta per l’olor de les herbes. Un salt i l’animal va acabar al sarró. De tornada a la cova va menjar tranquil·lament. Amb l’estómac satisfet es va disposar a crear el parany que portaria la destrucció als canviants. Es va situar en el centre de la gruta. Barrejà part del Ketraria i la Nepheta amb la sorra i l’aigua mentre roncava cants mes antics que la majoria de les coses vives. Una llum rogenca emanava del sòl envoltant-la mentre treballava. Va esperar una lluna sencera per que s’assequessin. Les va mirar. Semblaven petits òpals iridiscents, d’una bellesa letal. Va recollirlos juntament amb les herbes i va tornar a la ciutat. A l’entrada es va dirigir al guardià i lliurant la seva alforja roncà: «Això és el que el Tirà vol» i va continuar «Quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor». La lluna il·luminava el cim quan la gossada i els soldats van aparèixer. Va esperar que els soldats la veiessin. Quan van deixar anar als licantrops va saltar dins el portal que tenia preparat i va desaparèixer. Tenia una lluna per descansar. No baixaria a la gruta. Podia viure uns dies tranquil·lament al bosc al bosc caçant i recol·lectant. Però al final va baixar a la cova. El seus malson la feia caure de l’arbre on havia construït el seu refugi temporal. Sempre el mateix. Els canviants caçant i torturant a les basteti per obtenir la immortalitat. Tenia els ulls vermells de plorar en somnis. S’acostava el dia. Va tornar a la ciutat. Es va apropar al guardià des de dalt. Li tapà la boca amb la mà i mormolà: «No cridis» el guàrdia intentava alliberar-se per donar la l’alarma. «Si crides, no podràs donar el missatge» i va continuar dient «quan la lluna plena estigui alta en el cel, els espero al cim del Krephor. No hi haurà més oportunitats». Va alliberar al vigilant i va desaparèixer entre les ombres.

Un soroll va trencar la pau del cim. La gossada i els soldats es sentien de lluny. Tancà dels ulls. L’olor dels canviants estava present. Havien vingut!!! Eren menys dels que pensava. Realment estaven acabant. Va encendre una foguera. Es van acostar a ella. «Els guàrdies no», exclamà, «només nosaltres». El Tirà va fer un gest de comiat als soldats. Quan van estar sols, els va indicar la foguera. Van envoltar la foguera. «Traieu les runes i mostreu-les al foc» va ordenar Quan van estar tots perfectament alineats va començar a salmodiar: «Ara heu de veure el foc. El foc és la vida. Sigueu el foc, sentiu el foc. El foc purifica. El foc és etern ». Es va apropar a la foguera lentament. Va seguir murmurant «Notareu calor, però no deixeu la runa per res o morireu. Recordeu el foc és vida »i mentre anava parlant amb un ronc seductor lleà al foc el Ketraria i la Nepheta sobrants. Els canviants van cremar com teies. Alguns van deixar caure l‘òpal però ja era tard. Res podia recompondre els cossos carbonitzats per dins. Va mirar els cadàvers, va recollir les pedres, que havien perdut ja tot el seu brillantor, les va destrossar i va llançar les restes a la foguera. Amb les últimes forces que li quedaven va traçar un petit cercle rúnic que la va portar a bosc. Els assassins de la seva espècie eren morts. Ja no hi haurien més malsons. Podia dormir tranquil·la.

“Avaluacions trobades”

Un cop les avaluacions trobades i obertes hem passat el parte a tothom per que avisin si els hi falten o sobren nens, que sempre sol passar i sobretot als profes nous, que amb això que el SAGA triga a incorporar-los, es poden trobar que no tenen res per avaluar. I poc a poc, la secretaria va agafant cert aire de despatx i no casa de bojos no descartem però, que es torni a convertir en un manicomi. Papers que van desapareixent de sobre la taula per anar al seu arxivador. Llistats que ja semblen definitius. El tema de l’AEO preparat i a punt de fer el pagament, això ho porta la meva companya que és del negociat dels dilluns. I ja ens podem preparar per a la propera bogeria que es preparar els certificats de les beques barrejats amb la avaluació inicial i amb la reclamació de DNI actualitzats que la majoria als alumnes el tenen caducat. #ratllantlanormalitat

“Avaluacions perdudes”

El tema de les optatives, si no passa res més, gairebé està resolt. Mentre la meva companya intentava posar ordre en el caos resultant de les actes finals del curs passat i jo em planificava com començar a entrar les convalidacions al SAGA, la direcció pregunta, “les avaluacions inicials es podran fer al SAGA?” I tota convençuda jo li dic: “Sí, clar”. Però per precaució, perquè amb el SAGA mai se sap, he decidit començar el procés d’obrir-les. I jo, que m’havia cregut lliure de trucar al SAU perquè en un raconet perdut d’un tutorial havia trobat la solució del tema optatives i trimestres, val a dir que la solució és una mica Pepe Gotera i Otilio, doncs no. Quan vaig a les avaluacions no surten, només hi ha les finals. #dramon #catàstrofe. Apa truca al SAU, com que m’han contestat molt ràpid ja he deduït que no era cosa del SAGA. I efectivament, el noi que m’ha atès no m’ha dit rubia, però s’ha sentit com ho pensava. Si no li marques que vols trimestres el SAGA no els posa. #esdeserinútil

“Nens al sac (gairebé)”

Encara que sembli impossible, al final tots els nens tenien la seva optativa desada i hem pogut imprimir els llistats. Llistats que per altra banda només serviran pel primer semestre. Perquè resulta que el SAGA, molt xulo ell, et deixar triar que les optatives les puguis fer semestralment, iupi, iupi, una feina menys, però quan les entres segueixen sortint per trimestres. I clar, alguna cosa no va alhora. A veure, de que em serveix dir que les farem semestrals si després em surten per trimestres. I vinga a regirar el SAGA amunt i avall, en mode a la recerca de la instrucció perduda, però res. Allò seguia sortint trimestral i si t’agrada bé i si no també. #Oletu. Total que al final tipa i cuita de perdre el temps he decidit que caldrà trucar al SAU a veure si m’ho arreglen #putesoptatives

“Activisme domèstic”

El planning d’avui era baixar a Terrassa a comprar vinils i després anar al Bonpreu a investigar i fer activisme econòmic. Un cop arribats al super, que té el seu què perquè està en un símil polígon, que no és ni polígon ni res, sinó un seguit d’empreses posades de qualsevol manera en una de les sortides de la ciutat. Hem entrat i per començar ens hem dues targetes client. Una personal i una altra per la feina, #cosis d’autònoms. Hem recorregut la secció de basar, que vindria a ser com una mostra del basar xinés de sota de casa. Entenguis per sota de casa dos carrers més avall, que a sota de casa hi ha el corner shop, altrament dit paki. Tot tombant pel Bonpreu anàvem fent valoracions. Fruita i verdura bé, carnisseria bé, peixateria, petitona però interessant i en arribar a la cansaladeria, arggg, #drama #lafidelmón no tenen pernil dolç de Ferrarini i a casa o és Ferrarini o no hi ha pernil dolç i ja hem direu vosaltres com fem els bikinis sense pernil!!! Al final hem fet gastu al super i a la benzinera i hem tornat a casa havent de travessar la ciutat, cosa que no mola gens. Mentre tornàvem anàvem valorant pros i contres i fent càbales de com trobar la manera de tornar a casa per fora i no creuar la #ciutatenobres.

“Llistes”

Avui enlloc del dia mundial del docent semblava que fos el dia mundial de les llistes. Com si una pandèmia hagués afectat l’institut, tothom demanava llistes i orles com si no hi hagués d’haver demà. I apa, vinga a imprimir orles, mirar quins alumnes no havien portat foto i reclamar-les. Ah!!! No hi ha foto no hi ha orla. Fer filigranes per convertir pdf’s a fulls de càlcul per poder destriar les optatives. Mirin, no cal tenir tantes optatives, amb menys passaríem, que són moltes hores de SAGA i una ja no està per aquests trotes. Total que quan ja ho tenia tot filtrat, posat maco i imprès el drama. FALTEN ALUMNES. Els renecs s’han sentit per tot el poble. Apa comença a buscar el que el SAGA t’ha mangat tan alegrement i torna a entrar les putes optatives. #treballarpeldimoni.

“Buscant l’humor”

A la secretaria segueixen passant coses, però tal com està el pati qualsevol té ganes d’explicar-les. Avui, mentre esperava que el SAGA es carregués he decidit buscar l’humor. Primer, el més fàcil, sota la taula. Però allà només hi havia borra de pols, un cable orfe de noseque i tres taps de boli. He mirat sota la pila de papers. M’ha semblat que podria ser un bon lloc on amagar-se. Després de regirar la pila del dret i del revés i fer una nota mental que cal organitzar-los, seguia sense sortir. Al final he decidit regirar els calaixos. Es prou difícil perquè són d’aquells metàl·lics que fan un nyiiiiiii horrorós quan els obres, millor dit, quan es volen obrir. Dels calaixos han sortit, tres culleretes de plàstic, un blister de paracetamol caducat, sis xuxes fossilitzades, tres caramels de menta fusionats amb el seu embolcall, els drivers d’unes impressores que ja no tenim, un llistat de contrasenyes de programes que ja no existeixen i un pen prehistòric. Però d’humor res de res #seguirembuscant

Posar allò allà

El despertador ha sonat a tres quarts de quatre, que tampoc feia falta perquè dormir, el que es diu dormir, no es que hagi dormit gaire. Desprès de prendre cafè (molt) i agafar el temo amb mes cafè (cosa de litre i mig) i uns coixins a falta de cadires de camping, per si calia fer una sentada, hem enfilat cap al col·legi electoral. Quan hi hem arribat, en plural perquè la família que sediciona unida roman unida, allò ja era una festa. Un mercadillo de bescanvi de cafè, ametlles i panses entre sorollets de shttt, shtt. que no calia perquè els veïns eren tots al balcó fent fotos. Les hores s’escolaven entre badall i badall fins les vuit. Ha cridat els presidents i vocals nomenats, perquè no fos dit i han engegat el pla Abecedari. Un cop constituïdes les meses, els soferts apoderats, si soferts perquè clar, resulta que, i sense que serveixi de precedent, PdCat, ERC i les CUP anàvem a una. #tremendu tu. Comences a posar en marxa el sistema informàtic i després d’uns estira i arronsa amb la cosa de les aplicacions, tres de les quatre meses semblava que funcionaven. Tot deu trucant a l’amic, veí, germà, novio i exnovio per demanar ajuda. Allò semblava un congrés d’informàtics. Quan semblava que funcionava, patam, el domini intervingut. Què fem? què deixem de fer? i de whastapp en cookie al final deuen haver fet una cosa d’aquelles rares i el web funcionava. I apa, ha començat la votació que semblava que anéssim a preu fet. A tot això anàvem mirant vídeos de la violència de les forces del desordre enviades per el sagrado reino de españa i ens quedàvem tots garratibats. Plans per quan arribessin els dolents tots els dels món. Dels més lògics als més absurds. Allò era un concurs de conspiracions. De dins hem sentit un Que venen!!! i ens hem acollonit (molt) fins que hem sentit els aplaudiments. Falsa alarma. Eren els bombers. Ens han fet una master class de la violència que feien servir els malos malísimos enviados de Sauron (amb perdó) i ha començat el debat del que fèiem. Que si resistència fins al final que si un passadís ensenyant-los la paperetes, que si tal que si pasqual. Al final vist que ja no entrava gent a votar hem decidit tancar el col·legi després de fer fora un paio que volia fer fotos. Val a dir que estàvem en mode conspiranoic i veiem policia secreta arreu. Ha estat el recompte de vots més ràpid de la història. I allà hem deixat les urnes amb els vots, després que les actes de votació estiguessin molt ben custodiades creuant els dits per què els malos malotes no rebentessin el local. Hem sortit mentre la gent aplaudia i cridava Hem votat!!! (moment llagrimeta) i en arribar a la cantonada el meu cos i jo hem tingut una discussió que ha guanyat ell en forma de baixada de pressió que ha fet que m’haguessin de dur a casa gairebé a coll. Quina manera més patètica d’acabar amb un dia ple d’èpica!!! #1oct2017