Nobody but me

La Rosa anava de pressa. Després d’un matí amb la seva mare volia tornar a casa i descansar. La incipient migranya que es començava a despertar la feia gairebé córrer. Va pujar la metro i es va topar amb un acordionista amb amplificador i llumetes vermelles van començar a ballar davant els seus ulls. Va avançar cap a ell però el xiulet avisant que s’obrien les portes la va fer aturar. Va baixar del metro i va enfilar les escales de sortida per anar a buscar el tren. Amb sort podria agafar el semidirecte.

Va baixar les escales just quan el tren entrava a l’estació i amb un darrer sprint va aconseguir arribar al primer vagó. Hi ha manies que ni les migranyes poden fer canviar.

Va respirar fons i per sort el seu seient preferit estava lliure. El del costat de la porta del maquinista i d’esquenes al trajecte.

Va treure dues pastilles de la bossa i se les va prendre tot fent un llarg glop d’aigua. Va mirar la bossa, hi era tot, l’aigua, el mòbil i els ganivets super especials que li havia comprat pel seu home.

-Son molt bons, professionals de veritat, li havia dit el venedor. No són d’aquest pijos que anuncien els cuiners de moda.. Aquests són BONS.

Més tranquil·la va agafar el mòbil i va programar l’alarma 5 minuts abans de l’hora oficial de l’arribada del tren. No li feia falta però, tenia el trajecte tan interioritzat que més d’un cop s’havia trobat a l’andana mig somiant i sense saber com havia baixat.

Va tancar els ulls i començà a endormiscar-se. De sobte uns problemes amb les companyies telefòniques i els mòbils van anar calant dintre seu fins que va obrir lleugerament els ulls. Horror! davant seu seient dues runners de mitjana edat. Va mirar si podia canviar de seient, però el tren anava inexplicablement ple.

Va tancar els ulls de nou, però aquella veu travessava totes les seves defenses. De cop el silenci, Que bé, va pensar, però era un miratge.

La runner més gran va començar a fer un monòleg sobre les seves samarretes, com li agradaven les que no, que si els dissenyadors, que si me les regalen, el que feia amb les que no volia, Tot el vagó va quedar immers en el que com i quan de la moda runnera. No se sentia cap altra cosa que aquella veu, mig rogallosa però intensa que arribava a assolir uns nivells de decibels dignes de contaminació acústica.

Les llums vermelles van tornar a festejar la Rosa. Molt suaument dintre del seu cap començava a sonar Nobody but me.

Les llums anaven prenent força, la Rosa va regirar la seva bossa desesperadament si trobava alguna altra pastilla, però desprès de molt regirar només va trobar un caramel d’eucaliptus mig desfet.

El món era gairebé vermell quan es va fer el silenci, però un soroll de paper va trencar la màgia.

La runner dominant va treure un article d’aquest d’autoajuda que publiquen els diaris que donen gratuïtament. El va començar a llegir en veu alta. A cada comentari que feia el món era més vermell i Nobody but me sonava més fort. L’alarma del mòbil sonava insistentment però la Rosa no el sentia.

Lentament va obrir el paquet de ganivets, ara el món ja era vermell del tot i Nobody but me retrunyia a tot volum dins del seu cap.

Va treure el tallant més gros que va trobar i es va aixecar, mentre la veu rogallosa cantava les excel·lències de l’article. Va aixecar el ganivet i va sonar el xiulet d’obertura de portes.

La Rosa va parpellejar i es va preguntar que feia a l’andana amb el ganivet a la ma.

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Una resposta a «Nobody but me»

Deixa un comentari