El mes de juliol s’aprofita per fer una posada a punt de l’institut. Com que no hi ha alumnes, electricistes, manobres i pintors campen per l’institut com si fos casa seva. Els manobres són al pati, així que a banda d’anar rossegant terra amb l’entrepà no molesten gaire. Els electricistes no molesten gens si no es que han de tallar la llum i sempre avisen, però els pintors… ai els pintors. Normalment pinten les aules i si no es que has d’entrar en alguna aula no els notes. Però aquest any tocava pintar el vestíbul, els passadissos i les portes de la planta baixa. Les parets, bé, l’olor de pintura de paret és una incomoditat tolerable. De cop ens hem començat a marejar. Estaven pintant les portes i els marcs i clar, allò ja eren figues d’un altre paner. L’olor de l’esmalt amb el que sigui que porta s’ha anat infiltrant arreu. I el matí s’ha convertit en una tortura on o et marejaves per la pintura o et cremaves si sorties al carrer a respirar #totscol·locats
