El matí ha començat amb la cap d’estudis d’FP que sempre va de bòlit intentant imprimir un arxiu des d’un ordinador amb Ubuntu, que no s’estima gaire amb la impressora i sempre fa perdre temps. Sempre li dic que quan tingui pressa (cosa habitual en ella) imprimeixi des del meu ordinador, però no hi ha manera i clar sempre acaba sent un drama. Hem seguit amb el tema loteria. Aquest any la loteria que han venut els alumnes de 4t per finançar el viatge de fi de curs ha sortit premiada. No molt, però clar, cal abonar l’import de les butlletes. Com que el secretari des que van entrar a robar a l’institut no vol tenir efectiu ha restringit el pagament a 200 butlletes per dia, cosa que un cop han vingut quatre avis amb gairebé dos talonaris sencers cadascun han copat els recursos econòmics i apa passat la resta de l’horari de pagament dient que fins demà no podem pagar més. Hi ha qui ho entén i qui fot una escandalera de collons #mortalaloteria
Mes: gener de 2017
“SAGA”
Avui encara no havia posat el cul a la cadira, literal, que ja m’han demanat allò que m’havies d’imprimir, ara, ara un moment!!! Total que baralla’t amb un excel exportat d’un mierdiaplicatiu i que després de fer baixar tots els sants, qualsevol dia anirem a fer una birra amb els sants, i d’intentar la quadratura del cercle he tirat pel dret i ho he imprès en A3. Després d’entregar-ho, he tornat al SAGA a veure si podia treure un llistat de les optatives del 2n trimestre per comprovar que estan ben entrades. I no, allò no funcionava, em sortien els alumnes del primer i del segon a cada optativa. Llum, foc, destrucció i quan derrotada he decidit que calia trucar al SAU i li explicava a la meva companya el que em passava s’ho mira i pregunta: I posant només segon parcial? I jo amb cara d’imbècil Què??? No havia vist un desplegable que et permet triar el trimestre #fentrubiades
“Endreçar”
Tot buscant un model per fer un document, hem començat a trobar coses. Hem decidit fer tria i llençar papers o arxivar-los segons el cas. Els d’arxivar ha estat fàcil, però quan ha arribat l’hora de llençar, ai las! ai no se, mira que si després fa falta, uy això no que són justificants de pagament (de l’any de la picor) i no se sap mai, no aquests no que es informació que encara és vàlida, i la pila de llençar ha anat baixant al mateix ritme que creixia la de documents per guardar. Total que després dues hores llargues de mirar i remirar, excepte un parell de documents repetits estem igual que al començament. Vist que això de llençar no se’ns donava gens bé hem començat a mirar la documentació de la formació de l’ Esfer@ i té pinta que la formació acabarà sent un curs de comptabilitat enlloc d’un curs de com fer anar el programutxu dels pebrots #nopapersnoparty
“Surrealisme”
Avui ha estat un dia peculiar, per definir-lo d’alguna manera. El conserge, no sabem per quin motiu, s’ha entestat que la directora no hi era. Ella que s’ha passat el matí al despatx esperant professors i algunes trucades estava molt intrigada doncs tenia a l’agenda aquestes entrevistes. Al final a començat a trucar i buscar ella mateixa els docents i tothom li deia el mateix, però si ens han dit que no hi eres. Quan ja havíem superat una mica l’estat de desconcert, a una petició de substitució d’una docent que està malalta el departament ens respon que de substituts d’aquesta especialitat no en tenien, que si no ens aniria bé un docent d’una altra especialitat, com qui diu miri jaquetes no en tenim però si vol un jersei… Ens hem quedat tots amb una cara de “però estan bojos o què?” A veure, com se’ls pot passar pel cap dir això? #estemenestatdexoc
“La Marabunta”
Avui era el dia d’entrega dels treballs de recerca, això vol dir que per entrar al despatx he hagut de travessar una pared humana feta per alumnes de segon de batxillerat, que una altra cosa no, però a les vuit del matí ja tenen el volum posat a tota pastilla. Allò era un pandemònium. Organitzar l’entrega sempre és complicat però avui he decidit canviar el sistema, he agafat els fulls de lliurament que els hi fem nosaltres, perquè si hem d’esperar que els omplin ells encara hi seriem i he començat a passar llista. Entre els que estaven lluny, els que estaven a la parra, es començaven a cridar entre ells, ei que t’han dit, que et toca.. i els que signaven i s’enduien el treball allò era un festival, però una afonia i mitja hora desprès hem aconseguit recollir tots els treballs per trobar-nos amb una bonica i immensa pila de treballs per registrar. #inicidejornadamatador
“Dolça rutina”
Avui gairebé ens hem menjat el món (i els mocs perquè estem com una sopa) Hem fet els certificats URGENTS, comentat la inutilitat de la futura formació de l’ Esfer@ , fet la quadratura del cercle de com pagarem la loteria dels alumnes (serà un serial que ni la Lucecita) après que hi ha cicles d’ ERE LOE que hi són però no hi són gaire perquè no tenen Reial Decret ni res que si assembli, però es poden impartir per no se sap quin misteri, tunejat documents per la matrícula dels ERE, cagar-nos en els informàtics que dissenyen aplicatius, començar a buscar dades per enviar les Dades Anuals de Centre al Departament que ja les tenen, però per sadisme cada any toquen els ous amb la mateixa història…. #imparables
“Prova superada”
Hem sobreviscut la primer i gèlid dia, bé gèlid ho dic perquè tothom es queixava que feia fred. Desprès de canviar la contrasenya del SAGA, són molt pesats, fer un cafè i plorar perquè volia tornar a casa, hem començat a fer coses. Llegir el correu per veure que des del Departament t’envien coses que són URGENTS a començaments de gener quan saben que el centre està tancat, començar a preparar la recollida dels treballs de recerca, els fulls de matrícula dels ERE LOE, que caldrà fer un excel perquè de moment aquests viuen fora del SAGA. I entre quin fred que fa i quin fred que fa, anaven caient coses a fer. Total que amb la cosa del que és urgent li he encolomat amb una gran habilitat per part meva, coses a fer a la meva companya, que em suporta estoicament i a veure si entre les dues podem fer batuda i matar les urgències d’avui per atendre les que cauran demà. #administrativesatope
“Santornem-hi”
Després de tants dies fora de servei avui tocarà enfrontar-se amb tot. Desprès dels com han anat les vacances i tal comença la feina. Canvis d’optatives, ja veurem com surt, recordar contrasenyes, intentar no obrir el SAGA amb la contrasenya del correu (un clàssic) preguntar-se perquè vaig deixar tants papers sobre la taula, ajudar a treure decoracions nadalenques, llegir el DOGC tant dies oblidat i mirar que no hagin tingut la brillant idea de publicar alguna cosa important mentre els centres estaven tancats, mirar el correu que segur que han enviat alguna conformitat d’assistència, fer recompte d’actes per signar, començar la cacera del docent per que les signi. Començar a preparar la matrícula dels CFGM ERE #kasofocdestrucció
“La guerra”
Va deixar el pis on vivia. No suportava tants records enganxats a cada racó. No es va veure en cor de llençar ni vendre tot l’equip que havien construït plegats, així que va llogar un traster i va desar allà tot el que havia estat important en la seva vida. Va posar el pis a lloguer i es va buscar un apartament cèntric. Va trobar el que buscava en un barri d’aquests de moda que ja no estaven tan de moda. Era un edifici una mica tronat, de baixos i una planta, amb una escala mal feta i costeruda i el pis no era gaire cosa, però pel que ella volia estava força bé. Eren 45 metres quadrats, 20 dels quals manllevats al terrat de l’edifici, amb la qual cosa per accedir al dormitori i la terrassa havies de pujar dos graons. Tenia un menjador i una sala cega que donava al menjador. Un petit bany amb dutxa i una cuina. Com que tots els edificis de l’illa eren baixos, per la finestra de la galeria entrava molta llum. La terrassa donava a una plaça i dormir era prou difícil, ara entenia perquè la veïna tenia la sala en aquella habitació i dormia en la sala cega del costat del menjador. Però ella no es veia amb cor de dormir en una habitació com aquella així que va demanar permís al propietari per canviar les finestres per unes amb doble vidre i es va fer unes cortines amb una tela molt gruixuda que eren horroroses però amortien gairebé del tot el soroll de la plaça. Poc a poc es va fer seu el pis. La veïna, una dona gran mig sorda estava contenta de tenir certa companyia. Ella quan la trobava pel carrer li pujava les bosses, i la dona a canvi de tant en tant trucava per oferir-li un plat d’estofat o un tros de pastís, ella que no havia sabut mai cuinar acceptava aquells regals amb molta alegria i en feia un festí. Tot semblava anar prou bé fins que uns joves van okupar el local buit de l’edifici. Després dels primers dies d’aldarulls i intents de desnonament, periodistes , regidors i mossos amunt i avall tot va recuperar certa calma. Els primers dies els okupes van començar a organitzar activitats, recollir roba, fer tallers per infants i per avis que estaven sols, gairebé va tenir la temptació d’oferir-se per fer alguna cosa, però encara no s’atrevia a comprometre’s a res. La vida va anar passant i de cop tot va canviar. Van començar les festes. Primer van ser els dissabtes, després dissabtes i divendres i al cap de poc les festes eren diàries. Va baixar un parell de cops a demanar que baixessin el volum de la música. Que no la deixaven dormir i que ella treballava. Va trucar a la Guàrdia Urbana però era inútil. El tercer cop que va baixar gairebé li van tancar la porta als nassos. Ella no s’havia distingit mai per tenir bon caràcter, el dolor havia adormit el seu tarannà natural però entre maldormida i l’engegada dels okupes la bèstia es va despertar. Va decidir que si volien guerra, guerra tindrien. Menystenir una teleco especialitzada en so no era el millor que havien pogut fer els okupes. Va comprar una carretó, va llogar una furgoneta i va anar al traster. Per sort havia embalat tot l’equip i no es veia el que era. Capses i capses van començar a omplir la furgoneta. Pujar-lo per l’estreta escala era impossible. Va contractar una empresa de mudances que amb petita grua va pujar tot els paquets al pis per la terrassa. Els okupes de tant en tant miraven però ningú va preguntar res. Un cop entrats tots els paquets sortí a comprar una pizza i va mirar els okupes amb un somriure malèvol. Després de menjar-se la pizza va començar a desembolicar paquets. Els 6 altaveus que havien modificat perquè només tingués una via cadascun i es podien regular a pleret segons volguessin més greus o més aguts, la taula de mescles , els amplificadors, el controlador de canals, els reproductors de cd i vinils, l’ordinador, els cables, auriculars, micròfons, i al final l’invent que no havien pogut acabar de desenvolupar, el canó de só. Tot l’equip d’un DJ tunejat per ella i que feia vibrar la gent fins el paroxisme quan ell el feia servir. Va repassar aparell per aparell, els cables i els adaptadors. Tot estava en perfecte estat. Va obrir la capsa de la música, va triar el paquet el de música experimental que havien generat mentre provaven la configuració, els cd’s d’efectes especials on hi havia un poti poti de tot i el max-mix de folklòriques diverses que servien per fer marxar la gent quan s’havia acabat la festa. El canó l’havien creat amb la idea de fer com un làser però en so. Concentrar el so per fer-lo arribar a un lloc determinat sense que es disperses, la idea era poder enfocar un punt del public i fer arribar un missatge determinat a una persona, però no havien aconseguit de superés els 10 metros sense dispersar-se i no sabia si funcionaria amb parets per mig. Va instal.lar-lo a la cuina enfocat cap a la seva habitació, el va programar i va anar a l’altre punta del pis. El so no era molt nítid però travessava la pared sense problemes. Es va dormir que feia estona que la festa dels okupes s’havia acabat. Va demanar a la feina els dies de vacances que li devien i que no havia volgut fer i es va posar en marxa. Va buidar la sala cega del costat del menjador i va disposar el material. Els altaveus disposats en cercle amb el canó al mig tot enfocat al terra. Va connectar-ho tot i ho va cobrir amb la tela super aïllant que estaven desenvolupant els seus amics i que ells havien estat provant a cada concert per recollir dades, perquè el so només s’escoltes al pis de sota. Un cop tot fet va esperar a que comencessin la festa. Tan bon punt el local va estar ple i la música a tot drap va engegar l’equip. Els hi va etzibar un cd on els aguts arribaven a superar els 140dB i els greus atronaven com un avió a l’enlairar-se i va esperar. La música es va aturar en sec, i es sentien veus de Què passa? Què passa?. Aquella nit la festa es va acabar de cop. L’endemà va tafanejar les activitats previstes pel casal i va decidir boicotejar-les totes. Fins i tot quan el regidor afí va anar a fer una conferència els hi va engegar el max-mix de les folklòriques barrejat amb un vinil d’efectes especials per pel.lícules de guerra. La xerrada va durar tres minuts i la sala es va desallotjar de cop. Cada nit els oferia la música més rònega que podia trobar barrejada amb els sons més feridors. Un vespre van pujar a preguntar si ella sentia alguna cosa, perquè últimament sentien sorolls molt estranys, i molt amablement els va dir que només sentia la música que ells posaven a tot drap.
ULTIMA HORA (agències)
Els okupes han abandonat el local ocupat sense intervenció ni dels mossos ni de l’ajuntament. No ha donat cap motiu oficial però els veïns han sentit que comentaven alguna cosa d’esperits que provocaven psicofonies.
“Faves i pèsols”
La Teresa feia molt temps que no cuinava. El canvi de barri l’havia desorientat. L’edifici on vivia des que es va casar s’enfondrava, tot va començar amb unes esquerdes i després que els tècnics de l’ajuntament s’ho miressin ben mirat i inspeccionessin tot l’edifici van declarar-lo en runes. Un torrent soterrani havia anat minvant els fonaments i no es podia arreglar. Els veïns van anar marxant, per sort eren pocs i tots vivien de lloguer. L’Ajuntament va ajudar a trobar un nou pis als veïns. Ella no necessitava ajut. Tenia el pis dels seus pares. L’havia tingut llogat fins feia poc, però en marxar els llogaters va començar a modernitzar-lo una mica. Amb l’assessorament del fill d’una amiga que es dedicava a arreglar pisos, van decidir que li calia una posada a punt, perquè totes les instal.lacions eren velles i tronades i qualsevol dia tindrien un disgust. El pis era llarg i estret, amb habitacions que ventilaven a altres habitacions , una cuina on just hi cabia una nevera, la cuina i una pica i un bany justet. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. No van moure envans perquè només arribaven fins al cel ras que era de guix i canya i endarreriria molt la reforma. Tampoc els va caldre refer el terra i van mantenir el terra hidràulic que ara tornava a estar de moda. Un cop acabades les obres ja semblava una altra cosa. Les parets pintades de colors clars, mobles d’aquells suecs que ocupaven poc espai i uns llums moderns que feien molta claror i gastaven poc, havia deixat de ser un pis fosc i tenebrós per passar a ser un pis força coquetó. Van posar una taula amb dues cadires a l’espai que feia de galeria coberta i li servia de taulell de cuina perquè per moltes meravelles que fessin, els electrodomèstics tenien les mides que tenien i no li quedava espai per treballar. Però aquell barri que en la seva joventut era ple de magatzems, tallers i petites botiges ara era ple d’edificis de pisos i res més. Tenia un hipermercat al final del carrer però no hi sabia comprar. El llargs passadissos plens de productes l’atabalaven i al final o tornava amb la meitat de les coses que necessitava o havia comprat productes que no sabia ni que eren. Ella s’enyorava del mercat, del petit colmado on tenien gairebé de tot. Va perdre el costum de cuinar. Quan no li faltaven cebes li faltava oli. La seva dieta gairebé es va reduir a brous, verdura que comprava congelada i tall a la planxa, doncs l’única botiga que tenia a prop era un carnisseria on també venien porc i una mica de pollastre. Poc a poc aquell cul de món va començar a cobrar vida. Primer va ser la botiga d’informàtica, no es que ella en gastés d’allò però quan anava a llençar el vidre la llum li feia companyia i aquell noi amable de la botiga que de tant en sortia a fora a fumar sempre li deia alguna cosa i s’oferia per ajudar-la i fins i tot quan la veia passar amb la bossa des de dins la botiga la saludava. Després va venir la botiga de coses de segona ma, deia el cartell, a ella li semblaven coses velles, però hi ha món per tot. Aquella botiga era un calaix de sastre, igual tenien un piano que una vaixella atrotinada. Però va donar vida al carrer, sempre hi havia gent entrant i sortint, gent que els comprava coses, que les venien i fins i tot, els que com ella perquè no se’n va poder estar entrar-hi, només xafardejaven. I la darrera botiga en obrir va ser el colmado. Un paki deien els veïns. el primer dia que hi va entrar, s’havia quedat sense oli, va veure que no s’assemblava gens a la botiga on ella anava sempre. Les estanteries eren blanques, hi havia molta claror i tot estava tan ben posat…Llavors es va adonar que el botiguer no era d’aquí i va entendre allò del paki. Va fer una ullada ràpida per veure que hi havia a les estanteries i se li va obrir el món. Excepte verdura i tall, tenia de tot. Estava salvada. Poc a poc, però van començar a aparèixer les verdures, primer les patates, les cebes i els alls. Les herbes pel caldo, una mica de verdura i els tomaquets va venir poc després. Finalment va arribar la fruita les pomes, peres, taronges, magranes… Sempre en molt poca quantitat, una capsa de cada cosa a tot estirar. Per ella era perfecte. Molt cops s’asseia a la cadira que el Xavi tenia al costat de la taula que li servia per cobrar, en realitat es deia Hadmil però va acceptar Xavi amb un somriure als llavis, i li explicava les seves coses mentre ell assentia amb el cap i somreia. En Xavi sempre somreia. I un dia va aparèixer una capsa amb faves i pèsols. Encara amb la beina. No se’n va poder estar, va comprar un bon grapat de cada i va pujar a casa gairebé saltant. Va baixar a la carnisseria a comprar una mica de botifarra negra i cansalada. I va decidir fer unes faves i pèsols com els que menjava quan era jove. Va posar la ceba a sofregir, a foc ben suau, mentre asseguda a la taula de la galeria anava desgranant amb suavitat les llegums. De tant en tant picava algun pèsol o alguna fava petitona, eren tan dolces que semblaven caramels. Amb el sofregit fet, va afegir-les a l’olla amb la botifarra i la cansalada i la cuina es va començar a omplir de sentors de nostàlgia…
Es va sentir un brunzit, de cua d’ull ma mirar qui era. Impensable no contestar. Amb un sospir de resignació va deixar el llibre i es disposà a resistir vint minuts de queixes, retrets i lamentacions de la seva mare.