Avui l’exdire havia de venir per fer coses i entre elles acabar de matar del tema de les optatives de quart. Estem fent la planificació a terminis i així no hi ha manera tancar-la. Mentre esperàvem anàvem matriculant i recollint les matrícules dels que faran el grau superior. A veure, pares i mares, que ja comencen a ser grandets els nens. No cal que els hi omplin els impresos. I clar, com que hi ha pares que ho fan a preu fet surt el que surt. Alumnes amb els cognoms canviats, el nom de l’alumne i els cogomes del pare, el nom de la mare i els cognoms del fill i així fins a exhaurir totes les combinacions errònies possibles. Llavors mires la llista d’admesos i dius aquest nom no surt i ja la tenim liada. Que si, que si que he rebut un mail que deia que si. I repassa tota la llista i quan al final trobes l’afortunat a sobre et carden la bronca per l’ensurt que els has donat. Ja anava a engegar a tothom a dida quan se sent un Aiii!!! si he de marxar. I veig l’exdire que marxa i jo amb cara de y que hay de lo mio? Dilluns, dilluns ho fem segur deia mentre marxava corrents #compuestaysinoptatives
Mes: juliol de 2017
“Promoció”
Cal promocionar els alumnes per poder-los matricular al curs següent. Però ningú sabia com es feia. I a les miríades de xuletes que tinc escampades pel despatx tampoc ho explicaven. Resultat, calia trucar al SAU. Però el SAU està col·lapsat per culpa de l’Esfer@ i ja em veia fent una acampada davant del Departament o alguna cosa reivindicativa per l’estil que inclogués una crema de dissenyadors d’aplicacions quan de cop sento a la meva companya parlant per telèfon del tema. Miracle!!! El SAU ha respost!!! Noooo. Ella que té una xarxa de conegudes i contactes que ja la voldria el CNI ha trucat a una altra administrativa que li ha explicat pas a pas tot el que calia fer. Salvades!!! Hem poso a fer la promoció i quan ja ho tenia tot clicat el soca del SAGA em diu que allò només ho podia fer l’equip directiu. Apa demana hora amb la directora. Veient que les hores passaven i ella estava ocupada amb la plantilla al final he fet un “asalto a la directora”, perquè obrís el seu SAGA i hem pogut fer la promoció #matricularem
“Títols”
Tenim uns alumnes d’aquells que s’han tret el cicle a terminis, discreta manera de dir que els quedaven crèdits penjats i que aquest curs han recuperat. Però per l’aplicació del RTA, una que serveix per demanar els títols, no existien. Després de demanar que ens obrissin l’any acadèmic per que pugin fer el tràmit i obrir l’aplicació ens hem trobat que el curs estava obert, iupi, iupi, però els alumnes s’havien d’entrar a ma buuuuu. I corria pressa, perquè a Indústria per expedir no se quins carnets, no en tenen prou amb un certificat de notes, els senyors volen el resguard del títol. Començo a entrar dades i de cap de les maneres, allò no es gravava ni per mal de morir. Ho provo amb una altre alumne i funciona. Misteri, intriga, el culpable és el majordom? NOOOOO. El culpable és que s’entren diferent els NIE que els DNI, cosa que al manual d’instruccions no posa, i m’han tingut tot el matí fent combinacions absurdes fins que he trobat la bona #odiolainformàtica
“Planificant”
El bon dia d’avui ha sigut Ja tenim aigua!!! He arribat feliç al despatx per comprovar que només havia imprès la meitat dels kits de matrícula de grau superior. Rúbia!!! a voltes sóc molt rúbia. Enfilo cap a consergeria els hi comento i la conserge em diu que “ja m’ho semblava que eren pocs” amb la qual cosa m’ha acabat d’ensorrar la moral. Mentre els deixava la consergeria plena de documents per fotocopiar he marxat cap a meu despatx disposada a enfrontar-me al SAGA i la planificació del nou curs. Com que tenia ni puta idea de com es feia, m’he dedicat a imprimir pantalles del curs passat i fer un miserable copypast. I si no els agrada que s’ho facin ells. La cosa anava relativament bé fins que hem arribat a les optatives i les específiques i no se perquè tanta collonada. Aquí ja no quadrava res. Entre que si optatives noves, total faran el mateix però amb un nom nou, cosa que suposa una feinada i optatives que no saps que merdes són han baixat tots els sants, els beats i els que estan en procés de beatificació #putesplanificacions
“Obres”
Com si no tinguéssim prou merders, entre matriculacions, canvi de directora, haver de fer les coses pel sistema de ara me’n recordo d’això ara d’allò i anar tapant forats com sigui a l’institut fan obres. Entre els pintors, que començar el dia esnifant pintura no és el que millor li vagi a les meves neurones, i els paletes que arreglen o alguna cosa per l’estil el pati a cop de retroexcavadora estem contents. De cop Alarm! Alarm! Els paletes s’han carregat la canonada general de l’aigua. Apa els conserges corrents a tancar l’aigua. Resultat, ni lavabos, ni font ni res. Total, per anar a fer un miserable pipi hem d’anar al bar del davant, els pintors protestant perquè necessiten aigua i els paletes s’han quedat tan amples dient que ja ho arreglaran però sense dir quan. Em veig anant a la feina amb bolquers #lalleidemurphy
“Directores per duplicat”
Avui havíem quedat amb les dues directores l’ex i la nova per introduir al SAGA el currículum de batxillerat. Perquè sinó ja veurem com matriculem les criatures. Hem aprofitat per signar totes les avaluacions d’ESO, cosa que misteriosament abans només podia fer l’equip directiu i ara ho pot fer el primer que passi, amb el perill que representa. Si signes no pots treure ni actes ni un miserable butlletí. Total que amb el ara baixo ara no baixo anava passant el temps. Al final tenia les dues dires al costat assegudes en un cadires incòmodes. A la pregunta de i si ho anem a fer a un altre lloc on estigueu més còmodes? no, que aquí estàs en el teu ordinador i te’l coneixes millor. A veure, el SAGA és igual d’impertinent estiguis amb la màquina que estiguis, però endavant, Ah! i pregunto jo, i com es fa? resulta que ningú ho sabia. Trec una megaxuleta que havia pillat de l’interné per a casos de catàstrofe nuclear i allà ens tens a les tres que si clico aquí que si desclico allà al final ja tenim tots els currículums entrats #unaltracosalsac
“El món s’acaba”
Avui era el dia que els alumnes havien de tornar els llibres i clar aprofitant l’avinentesa han vingut a matricular-se. I cada alumne representa repassar els documents de la matrícula i explicar el tema llibres. A la llista hi surten tots i com que hi ha molta ment preclara en un gest de generositat sense precedents els hi marcaven els que havien de comprar. Clar que sempre hi ha l’espavilat que els compra abans de matricular-se i ves a saber que han comprat. Com quan ha baixat la noia de l’empresa tota esverada perquè una mare només ha triat dos llibres. A veure fes venir la mare. Total que la senyora havia anat a comprar els llibres sense matricular el fill i òbviament sense tenir ni punyetera idea del que vol fer el seu fill. La cua per matricular arribava fins a l’entrada, ni que regaléssim entrades per Port Aventura, tu. I entre matrícula i matricula, més etiquetes per enviar cartes i problemes amb els títols LOE tenir un cel de companya que val un imperi i que ha tingut temps per fer una gestió que havia de fer jo i salvar-me el dia #nopucmés
“Calma”
Avui l’equip directiu feien noseque ampli, amb la qual cosa estaven tots fora fent una megareunió. Treballar sense que ningú et mani cinquanta coses alhora està prou bé. Llàstima que no ho facin més sovint. Imprimir etiquetes per enviar la llista dels llibres, ara falten sobres ara sobren cartes però al final com sempre hem aconseguit que tot lligués i es pogués portar a correus. I entre matrícula i matricula i algun rebot del SAGA anàvem fent fins que ha començat a trucar gent. Els dels llibres que si a l’aula d’idiomes hi havia connexió a internet, i jo que se. Després que si havien portat les gàbies on recullen els llibres. No, no han arribat. Oh! doncs si no arriben a la una ens truqueu. Miri no som les seves secretàries. Espavilis vostè per saber on és el camió. Tornem a les nostres coses quan entra la conserge amb cara de s’acaba el món dient que necessiten la directora per no se que d’una cosa a l’estranger i no m’agafa el telèfon. Total que el drama venia que s’havia de penjar una cosa a no se quina aplicació. Cop de whattsapp i tot resolt #diaquasiplàcid.
“El retorn de l’equip directiu”
Avui sí. El SAGA ens ha tornat l’equip directiu comme il faut. Fins aquí tot eren alegries. Després a començat l’enèsima fi del món. Calia repassar les llistes dels llibres, fer etiquetes per enviar-les per correu. Posar i treure nens, triar a qui s’envien unes llistes i a qui les altres. Ja se sap que si aula normal, flexible, oberta i esperem que no se’n treguin cap més de la màniga que servidora no dóna per tant. A tot això una de les múltiples aplicacions reclamava no que que d’un ajustament de matrícula. Ningú sabia de que anava però el Departament, molt amable ell, ha penjat un videotutorial que com la majoria no ha servit de gaire cosa. A cop d’anar provant al final s’ha fet la quadratura del cercle i s’han enviat les dades. Tenir dues directores al mateix temps fent coses a tot drap, l’ex per tancar temes i la nova per començar-los era una mica psicodelic sobretot perquè les dues demanaven coses alhora. #ohestres
“Spade returns”
Va recollir els post-it que havia escampat per tota la casa. Gairebé no li quedava temps. Dos dies per lliurar la suposada novel·la. Si no fos pel lloguer, hauria plegat. Però no es veia vivint al carrer i ja era massa gran per anar a fer d’okupa. Quan va començar a treballar en aquella editorial va pensar que havia trobat una feina gairebé perfecta. D’editorial tenia el que ell de candidat a premi Nobel. En realitat es dedicaven a enredar gent perquè comprés enciclopèdies o col·leccions absurdes que ningú necessitava per res. L’esquer sempre era el mateix, unes biografies de gent famosa amb un pròleg d’un escriptor, historiador, polític o músic suposadament famós i estranger. Ell era l’encarregat de fer els pròlegs cosa que amb un moment i tibant de wiquipèdia tenia llest en poca estona. De jove havia tingut aspiracions d’escriptor, però no havia passat de guanyar algun que altre petit concurs on els premis solien ser llibres i poca cosa més. Quan va decidir escriure una novel·la va comprovar que era incapaç. A la que passava de les tres mil paraules, es distreia, s’avorria de la història, altres projectes interferien amb el que estava fent. Al final va desistir. De tant en tant li feien escriure algun relat curt “edició especial per als nostres clients” i que signava amb un nom que s’assembles prou al d’algun escriptor famós i a ser possible, mort. A voltes es sentia com si treballés al Diamante Negro, clar que sense Madame, ni Maries ni Muley i si amb molt executiu agressiu de pa sucat amb oli. Però un canvi en la direcció de l’empresa ho va trastocar tot. Van decidir que això de les biografies ja estava molt gastat i que oferirien novel·les “inèdites” d’autors famosos i morts, evidentment. I li havien encolomat que fes una novel·la negra estil Hammett. Alguna ment preclara havia tornat a posar de moda els clàssics de la novel·la negra americana i si no en tenies alguna a casa no eres ningú. Va tornar a mirar-se les notes. “L’Spade va llençar la pistola al terra. Marxà sense mirar enrere. L’arma s’enfonsa en el bassal de sang d’en Harry” Podia ser un bon començament si li afegia una mica de localització, un terra humit, el soroll d’algun cotxe en la distància, una lluna mig tapada pels núvols…. “Mentre agonitzava en Harry es mirava els dits tacats de tinta. Mai hagués hagut d’enviar aquella nota” Una nota, hauria de canviar el començament i fer que l’Spade llences la nota a la paperera. No a la paperera no, que la cremi amb un encenedor… “El forense va marcar la silueta d’en Harry amb la blanca cinta oficial i la sang la va tenyir de vermell ràpidament” Va home va, no surt pas tanta sang d’una ferida, en que estaria pensant quan va escriure això, a més la sang no havia fet un bassal? Això de la cinta va fora… “A les butxaques d’en Harry només hi van trobar, la cartera, unes claus, un mocador de seda brodat i un flascó de verí” D’acord que s’acabava de veure un cafè repugnant quan ho va escriure, però que hi pinta un flascó de verí a la butxaca d’un americà de començament del segle XX. Caldria explicar qui era en Harry. En això no hi havia pensat. Un gangster? Un altre detectiu? Un policia corrupte? Alguna de les tres. Ja veuria quina… “En arribar al despatx l’Spade va trobar un sobre a la taula. En obrir-lo va trobar 3 feixos de bitllets tacats de sang” Això dels bitllets tacats de sang, quin fàstic. Si que s’havia tallat intentant fer una juliana i que va gastar mig rotlle de paper de cuina per aturar la sagnia, però quedava fatal. Ho canviaria per una nota que digués alguna cosa cruel i llestos… “L’Spade mirava els bitllets. I si l’Eve no era tan innocent com semblava ni en Harry tan culpable? L’havia enredat?” Si clar, la noia, sempre calia que hi hagués una noia. Calia pensar però d’on sortia? Qui era? Que feia? La veïna del tercer era prou rara. S’inspiraria en ella…”Estava molt emprenyat. Va obrir el calaix, va agafar les manilles i va decidir visitar l’Eve. La faria parlar com fos” Això de les manilles semblava més que anés a un encontre sexual que a interrogar la noia. Mirar pornografia a deshores no havia estat una bona idea. El cas és que ell anava a interrogar-la. I molt emprenyat, això era important… “Va mirar per la finestra abans de trucar. L’Eve desava un sobre en un compartiment secret de l’aparador del menjador” No no, de cap de les maneres. Si estàs emprenyat no t’atures a mirar per la finestra. Entres a sac o si no vols rebentar la porta et deixes el dit al timbre. En tot cas el sobre hauria d’estar mal amagat perquè ell el veiés. I el sobre? Que hi haurà dintre del sobre?… “L’Eve obrí la porta, el va fer entrar i amb un somriure seductor va posar la ma plana al pit de l’Spade. Gran error.” Eren amants? Ho havien estat? L’Spade l’estimava i ella se’l rifava? Alguna cosa especial ha de tenir l’Eve per no endur-se un mastegot d’entrada… “Les pampallugues del fanal de carrer anaven al mateix ritme que els passos de l’Eve reculant atemorida de l’Spade” Si li posava alguna música de fons, gramòfon o ràdio quedaria prou adequat. Un blues de Bessie Smith s’avindria amb l’atmosfera que volia crear… “Tot i la por, l’Eve pensava ràpid. Qualsevol error encendria l’Spade i el faria esclatar com si fos dinamita” Això es imprescindible. L’Eve ha de ser prou llesta per sobreviure en un ambient poc clar. No es pot quedar mai sense recursos i ha de ser capaç de tenir sempre un as a la màniga… “El soroll d’un bastó repicant contra l’empedrat va fer que l’Spade deixés de prestar atenció a l’Eve. Aquell soroll… ” Vital, hi ha d’haver un dolent misteriós en la vida de l’Spade. Que li hagi passat alguna cosa terrible per explicar el seu caràcter esquerp. Algú que sembli com una ombra feixuga en la seva vida… “L’Spade va sortir d’estampida tot seguint el soroll del bastó. Una lluna rogenca i tremolosa il·luminava el carrer” Ara era el moment de fer que atrapés l’ombra que l’havia perseguit tota la vida. Necessitava que la persecució fos a través de carrerons estrets i humits. Com si fes poc que hagués plogut. Posar-hi algun que altre borratxo o pidolaire que crees entrebancs a l’Spade perquè no el pogués atrapar gaire ràpid… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o… el silenciador va esmorteir el soroll del tret” La venjança, al final l’Spade aconsegueix eliminar l’ombra misteriosa. No els agradarà, segur. Molt executiu però no es perden ni una pel·lícula romàntica ni per mal de morir. I com més ensucrada sigui més bona la troben. Necessito un altre final… “Em pots matar i tornar al món clandestí, digué l’home del bastó o oblidar-me i viure i trobar la felicitat amb l’Eve” Com sabia l’home del bastó qui era l’Eve. Quina relació hi tenia? Per què aquest interès en la seva felicitat? Sempre es pot deixar anar com de passada que l’home del bastó és el pare de l’Eve que això pot fer caure alguna llagrimeta...
Va aixecar-se a buscar una cervesa, va obrir l’ordinador i va començar a teclejar. En Sam Spade tornava d’entre els morts.