Capítol LII “L’esperança”

Sembla ser que aquest any toca viure una tardor en blau, després de passar un dijous gris, una altra absència que fa mal, l’esperança de la visita d’avui feia espurnes de llum enmig del blau. Tinc creuats dits, mans, cames i fins i tot m’he fet una trena per dur els cabells creuats. No he trucat a la sogra perquè posés espelmes al sant de torn que és la seva afecció, perquè m’ha semblat que potser en feia un pel massa. I ara, esperant que el rellotge avanci i om sempre va lent, quina mania té el temps d’anar a recules quan vols que avanci ràpid. Fins i tot els gats estan com en alerta, com si notessin que alguna cosa important és a punt de passar i al més mínim soroll comencen a córrer amunt i avall del passadís per aturar-se de cop davant meu i em miren com esperant alguna resposta al seu neguit que és el meu. #estatdenervis

Autor: Tieta Varenu

Nadiua de Can Fanga i resident al melic de Catalunya. Sense ofici ni benefici faig d'administrativa en un institut de secundària. Amb un marit, un fill i dos gats el tema kittens el tinc resolt. Especialista en enfotre-me'n del mort i de qui el vetlla començant per mi mateixa.

Deixa un comentari