Categoria: Memòries d’un peu trencat

Els amics són molt importants, en tenim pocs, però dels de veritat. L’altre dia al vespre el meu home va començar a enviar whats, però com que això al vespre ho fa tot sovint per feina, ni cas. De sobte fa una foto a l’estanteria que hem fet a casa, «estiueig amb bricomania total» i l’envia i quan m’apartava per si li calia més espai m’atura amb un no et moguis i em fa una foto a la cama enguixada. Un pèl mosca li pregunto que a qui li has enviat la foto i abans que li arrenques el mòbil de les mans m’ha dit que a la Mireia, que estaven quedant per anar el diumenge a la mani i de passada enfotent-se’n de mi. Ho han compensat fent d’enviats especials i reporters gràfics de la mani #noncoment #teniramicsaixínotépreu

Dutxar-me, aquell fet quotidià i automàtic (bé hi ha qui no és dutxa, però no és el meu cas) que abans feia en cinc minuts, rentat de cabell inclòs ara és un serial de tragicomèdia. La dutxa és petita i cantonera, amb la qual cosa el tamboret extra còmode i ergonòmic que va portar el meu home hi cap justet, i he d’entrar a la dutxa a recules i agafada al meu home ja que jo no puc entrar sola a la dutxa. Acomodar el peu enguixat i convenientment tapat amb una bossa d’escombraries és èpic. L’única cosa relativament fàcil és ensabonar-se i esbandir-se i sant tornem-hi, sortir de la dutxa és una altra epopeia que en mans d’Homer (el Simpsons no, l’altre) donaria per una saga que ni la dels Nibelungs #vulldutxarmesoleta

Cada dia me d’injectar no se que suc, que es diu enoxaparina sòdica i que ve en una capsa que ja de per si impressiona de grossa com és i que no se perquè serveix, ja que no em miro mai els prospectes de les medecines però com que sóc molt bona minyona, però molt eh! jo cada dia em xuto la potinga aquesta. El resultat es que cada punxada deixa un morat i ja tinc la panxa que ja semblo la carta del «Ídolo de los mil ojos» i la cosa va en augment que encara em queden 20 (VINT) injeccions per foradar la meva soferta panxeta. Estic per fotre les injeccions al riu i que sigui el que Déu vulgui, perquè començar a faltar panxa per a tant morat #estictipadelesinjeccions

No porto joies, coses de tenir una pell que més que pell és «similpiel» i tot em molesta. Però com a fervent seguidora de @CHGjoies i després de veure les seves meravelles no ho he pogut resistir més i hem començat les negociacions. Quan li he preguntat si el #BB8 es podia transformar en un fermall i m’ha dit que si, he saltat d’alegria virtualment s’entén, el cul seguia enganxar a la cadira Picard, i li he dit que si. Però com que la vida és dura i si no menges verdura, més, no el podré tenir fins que em donin l’alta i el pugui recollir a la feina, que és on em faig enviar totes les coses. Nervis que s’afegeixen als que ja porto a sobre. Traieu-me el twitter #vullelmeuBB8 #novullesperar

He decidit passar l’escombra. Bé, una d’aquestes que porten un drap de paper i recullen la pols i els pèls que el Trekkie i el Data van escampant arreu. Treure-la de la galeria i posar-hi el paper asseguda a la cadira Picard ha estat fàcil. Però ai las! Tot ha sigut començar a passar l’escombra que el Data s’ha presentat per defensar totes les brosses que hi ha per terra i que considera de la seva propietat. Jo escombrava per una banda i el Data desescombrava per l’altra. De res han servit ni els cops amb l’escombra ni els Fora d’aquí!! ni res. Les brosses del terra són seves i les defensa a capa i espasa. Al final, a empentes i rodolons he aconseguit mig escombrar el passadís però hauré de pensar una estratègia per la resta de pis, perquè de moment el resultat és de #Data1Escombra0

Avui m’he llevat extremadament cansada. Tants dies de maldormir, el guix destorba molt, comença a passar factura. Estirada al sofà i desprès de passejar-me per tots els canals de la tele i comprovar que a tots fan tele he decidit posar una pel.lícula. El meu home va fer una razzia ala botiga i em va portar tot un estol de DVD’s perquè m’entretingués. Sense mirar he agafat la primera de la pila i l’he posat al DVD i OH! Sorpresa era una peli d’en Matt Damon (llegir maat deimon posant cara de tòtil) The Martian, i com que em feia molta mandra aixecar-me he decidit veure-la. Estava veient com intentava plantar patates quan m’ha despertat la insistent musiqueta que fan les pelis quan s’acaben i surt la pantalla d’inici. #ésunbonsomnífer

Desprès de llegir una novel.la escrita per en Joan Lopez Rovira que és l’alter ego d’en @polsedierta ( o a l’inrevés, no se) de la que no us puc dir res ( però m’ho he passat molt bé llegint-la) i si voleu saber-ne coses podeu entrar a https://www.patreon.com/valruspines vaig decidir imprimir-la, perquè jo sóc «d’antas» i llegir en paper encara és molt important per mi. Arribar a la impressora va ser una aventura equiparable a la de qualsevol muntanyenc pujant l’Everest. Fer entrar la cadira Picard en una habitació ocupada per un piano de pared i un escriptori d’IKEA té el seu què, però un cop arribada a la impressora i tot connectat i comprovat que tenia prou paper dono l’ordre d’impressió i…taxan, taxan, em surt un missatge simpàtic dient que no hi ha tinta a la impressora que canvii el cartutx de tinta. Començo a buscar i horror! No hi ha tinta enlloc. Toca esperar al vespre perquè algú vagi a comprar tinta #vullimprimir

Preparar la cafetera des de la cadira de l’ordinador estil Picard té el seu què, cal donar moltes voltes abans no ho trobo tot. Un cop aconseguida la fita i posada al foc, només cal esperar que el cafè pugi, cosa que ara fa més lentament perquè com que no arribo al foc gran toca fer-ho amb el petit. En Data que sempre que entra algú a la cuina es teletransporta cap allà per veure si cau menjar del cel i ha decidit que vist que no queia res comestible, pujar sobre meu a veure que feia, just en el moment que treia la cafetera del foc. El resultat ha estat que s’ha creat un bonic estany de cafè amb guèiser inclòs sobre la cuina. Vull un #sintetizadordecafè

El meu fill va trucar dient, demà a les 9 vindrà l’afinador de pianos. Se li haurà de pagar no? Ah! Si. I quan costa? Doncs no ho se…Mes tard em truca l’entrenadora personal dient, demà passo a veure’t. Aquest matí la casa s’ha omplert de gent. L’afinador, molt puntual ell, a les 9 trucava, poc desprès arriba l’entrenadora personal que ve amb el fisioterapeuta, per si necessites que et treballem una mica l’esquena. Total, l’afinador amb el piano, el fisio muntant una taula de massatge enmig del menjador, els gats que no sabien cap a on anar, si a tocar els ous de l’afinador o a pujar a la taula de massatge per veure que passava. Amb l’afinador ho hem arreglat ràpid, perquè un cop desocupats els gats i tancada la porta,  problema resolt. El fisio no ha tingut tanta sort, amb la qual cosa cada cop que saltaven sobre la taula de massatge s’enduia un ensurt. Al final ha desistit i hem quedat per una altre dia #Elsgatsdominaranlaterra

A la feina han tingut pietat de mi i sabent que estar tancada a casa posarà en perill el meu estat mental, han decidit buscar coses que pugui fer a casa. M’han portat tot un seguit d’imatges que s’han d’enganxar en un full, cadascuna té el seu lloc per desprès escanejar-les i pujar-les al web. Tot plegat rutinari però es és una feina que demana força temps i m’entretindrà una bona estona. Quan ja tenia tot l’estol de fotos i el plànol sobre la taula, en Data (l’altre gat) ha decidit pujat a tafanejar, ha derrapat amb una funda de plàstic i ha escampat les fotos per tot el menjador. És molt difícil recollir fotos del terra des la cadira Picard amb un gat que vol caçar-les!!! #cursaperlesfotos