Tieta Varenu

Si dormir a l’estiu ja és un drama, calor, gent que xerra al carrer quan surt del bar, el camió de la brossa que té el mal costum de passar a mitjanit fent un escàndol descomunal, amén dels tarats que van al cotxe amb les finestres obertes i la música (bé allò) a tot volum, ara hi he d’afegir el guix. El resultat és que dormir s’ha convertit en una fita inassolible. El meu home quan va anar a comprar va tornar dient-me: Mira, t’he comprat aquesta infusió que diu que és per dormir! No vaig saltar de la cadira Picard a abraçar-lo però gairebé, no per la infusió, si una pastilla no em fa dormir una infusió encara menys, però el detall va ser tant tendre que ara cada nit em prenc la infusió després de sopar mentre la fem petar o escoltem música #perònopucdormir

El Data té passió per les coses metàl.liques, potser perquè és negre com una garsa o ves a saber tu perquè. El resultat és que arreplega tot el que brilla o fa soroll de metall. Avui ha trobat el pot dels clips. De cop ha aparegut amb un clip i l’ha deixat al seu abeurador. Li he pres i ell sense immutar-se, ha girat cua i al moment n’ha portat un altre. Escamada davant aquesta provisió de clips he tingut una terrible sospita. He anat a la taula del meu home i si, horror, ha trobat el pot dels clips. Tot un escampall de clips, amén d’altres coses com maquinetes, gomes d’esborrar i algun que altre boli pel terra. Apa, a recollir coses del terra un altre cop, intentant amagar-les lluny del seu abast #gatsquecacencosesquenotoquen

El Trekkie des que va arribar a casa, ja fa uns 7 anys va decidir que el nostre llit era el seu llit i cada nit cal desocupar-lo amb molt d’afecte i portar-lo a coll-i-be fins al sofà del menjador. En Data de tant en tant s’apunta a l’ocupació, però com que no li agrada que l’agafin marxa solet. Ahir el Trekki va jeure a l’altra punta del llit, on no arribo amb la cadira Capità Picard i mentre intentava maniobrar per acostar-mi i fer-lo fora en Data va entrar a l’habitació, vaig treure’l i tornar a desocupar el Trekkie però va ser inútil. Cada cop que em girava el Data entrava fins que al final al crit de MEIDEI MEIDEI SOL.LICITO EXTRACCIÓ va venir el meu home a treure els gats amb feines i treballs perquè no volien marxar #elnostrellitnoésnostre

Els amics són molt importants, en tenim pocs, però dels de veritat. L’altre dia al vespre el meu home va començar a enviar whats, però com que això al vespre ho fa tot sovint per feina, ni cas. De sobte fa una foto a l’estanteria que hem fet a casa, «estiueig amb bricomania total» i l’envia i quan m’apartava per si li calia més espai m’atura amb un no et moguis i em fa una foto a la cama enguixada. Un pèl mosca li pregunto que a qui li has enviat la foto i abans que li arrenques el mòbil de les mans m’ha dit que a la Mireia, que estaven quedant per anar el diumenge a la mani i de passada enfotent-se’n de mi. Ho han compensat fent d’enviats especials i reporters gràfics de la mani #noncoment #teniramicsaixínotépreu

Dutxar-me, aquell fet quotidià i automàtic (bé hi ha qui no és dutxa, però no és el meu cas) que abans feia en cinc minuts, rentat de cabell inclòs ara és un serial de tragicomèdia. La dutxa és petita i cantonera, amb la qual cosa el tamboret extra còmode i ergonòmic que va portar el meu home hi cap justet, i he d’entrar a la dutxa a recules i agafada al meu home ja que jo no puc entrar sola a la dutxa. Acomodar el peu enguixat i convenientment tapat amb una bossa d’escombraries és èpic. L’única cosa relativament fàcil és ensabonar-se i esbandir-se i sant tornem-hi, sortir de la dutxa és una altra epopeia que en mans d’Homer (el Simpsons no, l’altre) donaria per una saga que ni la dels Nibelungs #vulldutxarmesoleta

Cada dia me d’injectar no se que suc, que es diu enoxaparina sòdica i que ve en una capsa que ja de per si impressiona de grossa com és i que no se perquè serveix, ja que no em miro mai els prospectes de les medecines però com que sóc molt bona minyona, però molt eh! jo cada dia em xuto la potinga aquesta. El resultat es que cada punxada deixa un morat i ja tinc la panxa que ja semblo la carta del «Ídolo de los mil ojos» i la cosa va en augment que encara em queden 20 (VINT) injeccions per foradar la meva soferta panxeta. Estic per fotre les injeccions al riu i que sigui el que Déu vulgui, perquè començar a faltar panxa per a tant morat #estictipadelesinjeccions

No porto joies, coses de tenir una pell que més que pell és «similpiel» i tot em molesta. Però com a fervent seguidora de @CHGjoies i després de veure les seves meravelles no ho he pogut resistir més i hem començat les negociacions. Quan li he preguntat si el #BB8 es podia transformar en un fermall i m’ha dit que si, he saltat d’alegria virtualment s’entén, el cul seguia enganxar a la cadira Picard, i li he dit que si. Però com que la vida és dura i si no menges verdura, més, no el podré tenir fins que em donin l’alta i el pugui recollir a la feina, que és on em faig enviar totes les coses. Nervis que s’afegeixen als que ja porto a sobre. Traieu-me el twitter #vullelmeuBB8 #novullesperar

He decidit passar l’escombra. Bé, una d’aquestes que porten un drap de paper i recullen la pols i els pèls que el Trekkie i el Data van escampant arreu. Treure-la de la galeria i posar-hi el paper asseguda a la cadira Picard ha estat fàcil. Però ai las! Tot ha sigut començar a passar l’escombra que el Data s’ha presentat per defensar totes les brosses que hi ha per terra i que considera de la seva propietat. Jo escombrava per una banda i el Data desescombrava per l’altra. De res han servit ni els cops amb l’escombra ni els Fora d’aquí!! ni res. Les brosses del terra són seves i les defensa a capa i espasa. Al final, a empentes i rodolons he aconseguit mig escombrar el passadís però hauré de pensar una estratègia per la resta de pis, perquè de moment el resultat és de #Data1Escombra0

Avui m’he llevat extremadament cansada. Tants dies de maldormir, el guix destorba molt, comença a passar factura. Estirada al sofà i desprès de passejar-me per tots els canals de la tele i comprovar que a tots fan tele he decidit posar una pel.lícula. El meu home va fer una razzia ala botiga i em va portar tot un estol de DVD’s perquè m’entretingués. Sense mirar he agafat la primera de la pila i l’he posat al DVD i OH! Sorpresa era una peli d’en Matt Damon (llegir maat deimon posant cara de tòtil) The Martian, i com que em feia molta mandra aixecar-me he decidit veure-la. Estava veient com intentava plantar patates quan m’ha despertat la insistent musiqueta que fan les pelis quan s’acaben i surt la pantalla d’inici. #ésunbonsomnífer

Desprès de llegir una novel.la escrita per en Joan Lopez Rovira que és l’alter ego d’en @polsedierta ( o a l’inrevés, no se) de la que no us puc dir res ( però m’ho he passat molt bé llegint-la) i si voleu saber-ne coses podeu entrar a https://www.patreon.com/valruspines vaig decidir imprimir-la, perquè jo sóc «d’antas» i llegir en paper encara és molt important per mi. Arribar a la impressora va ser una aventura equiparable a la de qualsevol muntanyenc pujant l’Everest. Fer entrar la cadira Picard en una habitació ocupada per un piano de pared i un escriptori d’IKEA té el seu què, però un cop arribada a la impressora i tot connectat i comprovat que tenia prou paper dono l’ordre d’impressió i…taxan, taxan, em surt un missatge simpàtic dient que no hi ha tinta a la impressora que canvii el cartutx de tinta. Començo a buscar i horror! No hi ha tinta enlloc. Toca esperar al vespre perquè algú vagi a comprar tinta #vullimprimir