Capítol XLI “Nervis”

Avui és el gran dia. D’aquí a unes hores sabré si és el dia de l’alliberament o m’allarguen la condemna (espero que no perquè la debacle mental pot ser èpica) Sóc desperta des de les 4 i tipa de donar voltes he sortit del llit i intentant fer el mínim soroll possible m’he apalancat al menjador. El problema és que el gats s’han pensat que era l’hora de les xuxes i no han parat d’emprenyar fins que al final han aconseguit les seves xuxes dues hores abans del que els toca. I com sempre que esperes alguna cosa, el temps va lent, molt lent, massa. La minutera no avança ni per mal de morir i jo ja estic a punt de rosegar-me el colze, i no puc fer res, per no fer soroll #vullserlliure

Capítol XL “Res a celebrar”

El 12-O ha estat avorridíssim. Com que el meu home ha estat a casa, m’he passat el dia sentint, estigues quieta, ja ho faig jo, on vas ara?… Total que tot el dia davant l’ordinador i ni tan sols la xarxa estava esvalotada, les manis de sempre amb els de sempre, i un cop estrenat el Telegram, i fet unes quantes proves, ja no sabia que fer. M’he repassat tots els blocs de les adreces d’interès, he llegit tots els digitals. El temps també m’ha anat a la contra, el plugim que ha caigut em tenia reclosa i ni baixar al paki he pogut. Els gats, en mode vago total, tot el dia dormint. Fins i tot el guix semblava pesar més que mai. L’anima se’m quedava gris com el dia. #undramondedia

Capítol XXXIX “La farmàcia”

Com que el crèdit de portar crosses progressa adequadament i he decidit anar a la farmàcia. No es que estigui gaire lluny, però comporta creuar 2 carrers sense semàfor i clar a la velocitat que transito pot ser perillós. A l’anada tot ha anat relativament bé, tot i que quan he arribat a la farmàcia he estat a punt de cridar SOLICITO EXTRACCIÓN perquè ja no podia dir ni fava. Tornar a casa ja ha estat més complicat. Tot esperant que les condicions fossin favorables per creuar el carrer un conductor amable s’ha aturat per cedir-me el pas i he començat a creuar quan un ciclista d’aquests que no miren per on van ha estat a punt de fer-me caure. He arribat a l’acera mig tremolant mig indignada quan i em disposava a creuar l’altre carrer un aprenent de conductor una mica més i se m’emporta per davant. #sortirésperillós

Capítol XXXVIII “Visita al CAP”

Avui tocava anar a buscar el comunicat d’IT (“el paper del cobru” que en deien abans) i jo que m’apunto a un bombardeig per tal de sortir al carrer he decidit que també hi anava. El CAP que em toca a banda de semblar un bunker de color de gris fosc que hagi caigut del cel enmig d’un solar de que deprimeix molt, tot i que està enjardinat al voltant. Que serà molt bucòlic, però que dificulta i molt poder arribar a la porta del CAP. Total que després d’aparcar cal fer tota una excursió per arribar-hi. Sort que vam sortir amb molt temps, perquè a la velocitat amb que em desplaço arribar als llocs es fa etern. Un cop entrat a la consulta de la metgessa em pregunta I que com va, et fa mal? He estat a punt de sortir al Caso #stopreguntesidiotes

Capítol XXXVII “La catàstrofe”

M’avorreixo, i llavors repasso tota la casa buscant alguna cosa a fer. He decidit que les prestatgeries de la cuina no estaven prou endreçades així que cadira Picard, crosses i jo hem enfilat cap a la cuina. El pla era senzill, buidar l’estanteria deixant el contingut sobre la cuina i tornar-ho a posar amb un ordre lògic, que si fa no fa vol dir deixar-ho tal i com estava. I tot anava relativament bé fins que ha tocat posar els llegums a lloc. Resulta que el pot de l’arròs no estava ben tancat i en agafar-lo la catàstrofe, ha nevat arròs per tot el terra de la cuina. Anar buscar l’escombra tot aixafant grans d’arròs amb la cadira era d’allò més angoixant. Per sort, la porta de la cuina estava tancada i he pogut escombrar #sensebatallarambcapgat

Capítol XXXVI “El limoncello”

He decidit acabar el limoncello que vaig començar abans de la trencadissa del peu. I com que quan a mi se’m posa una idea al cap ha de ser sí o sí ha començat el drama. Sortir a la galeria amb les crosses ja ho tinc força dominat, però amb les mans ocupades amb les crosses agafar res és difícil. Així que fent una mica d’equilibris precaris he aconseguit treure el pot de l’armari, però portar-lo a la cuina ja eren figues d’un altre paner. L’he posat dintre d’un cossi de plàstic i he anat a buscar la cadira Picard i des de la cadira i amb la crossa anava acostant el cossi a la porta, amb l’inestimable ajut del Trekkie i el Data que es barallaven per entrar dintre el cossi. Un cop fet fora el gats i recupera’t el pot, acabar-lo ha estat relativament fàcil. Ja puc fer #limoncellotime

Nobody but me

La Rosa anava de pressa. Després d’un matí amb la seva mare volia tornar a casa i descansar. La incipient migranya que es començava a despertar la feia gairebé córrer. Va pujar la metro i es va topar amb un acordionista amb amplificador i llumetes vermelles van començar a ballar davant els seus ulls. Va avançar cap a ell però el xiulet avisant que s’obrien les portes la va fer aturar. Va baixar del metro i va enfilar les escales de sortida per anar a buscar el tren. Amb sort podria agafar el semidirecte.

Va baixar les escales just quan el tren entrava a l’estació i amb un darrer sprint va aconseguir arribar al primer vagó. Hi ha manies que ni les migranyes poden fer canviar.

Va respirar fons i per sort el seu seient preferit estava lliure. El del costat de la porta del maquinista i d’esquenes al trajecte.

Va treure dues pastilles de la bossa i se les va prendre tot fent un llarg glop d’aigua. Va mirar la bossa, hi era tot, l’aigua, el mòbil i els ganivets super especials que li havia comprat pel seu home.

-Son molt bons, professionals de veritat, li havia dit el venedor. No són d’aquest pijos que anuncien els cuiners de moda.. Aquests són BONS.

Més tranquil·la va agafar el mòbil i va programar l’alarma 5 minuts abans de l’hora oficial de l’arribada del tren. No li feia falta però, tenia el trajecte tan interioritzat que més d’un cop s’havia trobat a l’andana mig somiant i sense saber com havia baixat.

Va tancar els ulls i començà a endormiscar-se. De sobte uns problemes amb les companyies telefòniques i els mòbils van anar calant dintre seu fins que va obrir lleugerament els ulls. Horror! davant seu seient dues runners de mitjana edat. Va mirar si podia canviar de seient, però el tren anava inexplicablement ple.

Va tancar els ulls de nou, però aquella veu travessava totes les seves defenses. De cop el silenci, Que bé, va pensar, però era un miratge.

La runner més gran va començar a fer un monòleg sobre les seves samarretes, com li agradaven les que no, que si els dissenyadors, que si me les regalen, el que feia amb les que no volia, Tot el vagó va quedar immers en el que com i quan de la moda runnera. No se sentia cap altra cosa que aquella veu, mig rogallosa però intensa que arribava a assolir uns nivells de decibels dignes de contaminació acústica.

Les llums vermelles van tornar a festejar la Rosa. Molt suaument dintre del seu cap començava a sonar Nobody but me.

Les llums anaven prenent força, la Rosa va regirar la seva bossa desesperadament si trobava alguna altra pastilla, però desprès de molt regirar només va trobar un caramel d’eucaliptus mig desfet.

El món era gairebé vermell quan es va fer el silenci, però un soroll de paper va trencar la màgia.

La runner dominant va treure un article d’aquest d’autoajuda que publiquen els diaris que donen gratuïtament. El va començar a llegir en veu alta. A cada comentari que feia el món era més vermell i Nobody but me sonava més fort. L’alarma del mòbil sonava insistentment però la Rosa no el sentia.

Lentament va obrir el paquet de ganivets, ara el món ja era vermell del tot i Nobody but me retrunyia a tot volum dins del seu cap.

Va treure el tallant més gros que va trobar i es va aixecar, mentre la veu rogallosa cantava les excel·lències de l’article. Va aixecar el ganivet i va sonar el xiulet d’obertura de portes.

La Rosa va parpellejar i es va preguntar que feia a l’andana amb el ganivet a la ma.

Capítol XXXV “La pluja”

Que em desperti la pluja és una meravella. M’encanta que plogui, una de les coses que més m’agrada és sortir i trepitjar tolls d’aigua, coses de criatures que fas quan envelleixes, però ai las, avui la pluja m’ha deixat reclosa. Ni baixar al paki ni res de res. Ni tan sols sortir a la galeria, amb la qual cosa la roba que va quedar al terra després de la batalla amb el Data esta quedant tant xopa que sembla que torni d’una festa de samarretes mullades. M’hauré de conformar a mirar el carrer des de la finestra mirant com floreixen bolets de de niló tot formant un arc de Sant Martí mentre estols de fulles naveguen riu avall i ….tot és molt bucòlic però jo vull #sortiralcarrer

Capítol XXXIV “La rentadora”

Ara que ja em començo a manegar més bé amb les crosses i puc accedir a la galeria he decidit posar una rentadora. Però clar, el dilema és o crosses o portar roba i cal fer una combinació de cadira Picard, roba i crosses. Un cop arribada a la porta de la galeria i llençada la roba fora, amb cura que no vagi a parar al pis de sota cal aixecar-se de la cadira agafar les crosses i sortir fora. Obrir la rentadora i començar a posar roba fent equilibris era relativament assequible fins que ha aparegut el Data entestat a posar-se dintre de la rentadora. Intentar que el Data no entrés a la rentadora ha estat una batalla campal que ha acabat amb la rentadora posada a mitja càrrega i la galeria plena de roba bruta. #undesastre

Sortir del blau

Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.