Nobody but me

La Rosa anava de pressa. Després d’un matí amb la seva mare volia tornar a casa i descansar. La incipient migranya que es començava a despertar la feia gairebé córrer. Va pujar la metro i es va topar amb un acordionista amb amplificador i llumetes vermelles van començar a ballar davant els seus ulls. Va avançar cap a ell però el xiulet avisant que s’obrien les portes la va fer aturar. Va baixar del metro i va enfilar les escales de sortida per anar a buscar el tren. Amb sort podria agafar el semidirecte.

Va baixar les escales just quan el tren entrava a l’estació i amb un darrer sprint va aconseguir arribar al primer vagó. Hi ha manies que ni les migranyes poden fer canviar.

Va respirar fons i per sort el seu seient preferit estava lliure. El del costat de la porta del maquinista i d’esquenes al trajecte.

Va treure dues pastilles de la bossa i se les va prendre tot fent un llarg glop d’aigua. Va mirar la bossa, hi era tot, l’aigua, el mòbil i els ganivets super especials que li havia comprat pel seu home.

-Son molt bons, professionals de veritat, li havia dit el venedor. No són d’aquest pijos que anuncien els cuiners de moda.. Aquests són BONS.

Més tranquil·la va agafar el mòbil i va programar l’alarma 5 minuts abans de l’hora oficial de l’arribada del tren. No li feia falta però, tenia el trajecte tan interioritzat que més d’un cop s’havia trobat a l’andana mig somiant i sense saber com havia baixat.

Va tancar els ulls i començà a endormiscar-se. De sobte uns problemes amb les companyies telefòniques i els mòbils van anar calant dintre seu fins que va obrir lleugerament els ulls. Horror! davant seu seient dues runners de mitjana edat. Va mirar si podia canviar de seient, però el tren anava inexplicablement ple.

Va tancar els ulls de nou, però aquella veu travessava totes les seves defenses. De cop el silenci, Que bé, va pensar, però era un miratge.

La runner més gran va començar a fer un monòleg sobre les seves samarretes, com li agradaven les que no, que si els dissenyadors, que si me les regalen, el que feia amb les que no volia, Tot el vagó va quedar immers en el que com i quan de la moda runnera. No se sentia cap altra cosa que aquella veu, mig rogallosa però intensa que arribava a assolir uns nivells de decibels dignes de contaminació acústica.

Les llums vermelles van tornar a festejar la Rosa. Molt suaument dintre del seu cap començava a sonar Nobody but me.

Les llums anaven prenent força, la Rosa va regirar la seva bossa desesperadament si trobava alguna altra pastilla, però desprès de molt regirar només va trobar un caramel d’eucaliptus mig desfet.

El món era gairebé vermell quan es va fer el silenci, però un soroll de paper va trencar la màgia.

La runner dominant va treure un article d’aquest d’autoajuda que publiquen els diaris que donen gratuïtament. El va començar a llegir en veu alta. A cada comentari que feia el món era més vermell i Nobody but me sonava més fort. L’alarma del mòbil sonava insistentment però la Rosa no el sentia.

Lentament va obrir el paquet de ganivets, ara el món ja era vermell del tot i Nobody but me retrunyia a tot volum dins del seu cap.

Va treure el tallant més gros que va trobar i es va aixecar, mentre la veu rogallosa cantava les excel·lències de l’article. Va aixecar el ganivet i va sonar el xiulet d’obertura de portes.

La Rosa va parpellejar i es va preguntar que feia a l’andana amb el ganivet a la ma.

Capítol XXXV “La pluja”

Que em desperti la pluja és una meravella. M’encanta que plogui, una de les coses que més m’agrada és sortir i trepitjar tolls d’aigua, coses de criatures que fas quan envelleixes, però ai las, avui la pluja m’ha deixat reclosa. Ni baixar al paki ni res de res. Ni tan sols sortir a la galeria, amb la qual cosa la roba que va quedar al terra després de la batalla amb el Data esta quedant tant xopa que sembla que torni d’una festa de samarretes mullades. M’hauré de conformar a mirar el carrer des de la finestra mirant com floreixen bolets de de niló tot formant un arc de Sant Martí mentre estols de fulles naveguen riu avall i ….tot és molt bucòlic però jo vull #sortiralcarrer

Capítol XXXIV “La rentadora”

Ara que ja em començo a manegar més bé amb les crosses i puc accedir a la galeria he decidit posar una rentadora. Però clar, el dilema és o crosses o portar roba i cal fer una combinació de cadira Picard, roba i crosses. Un cop arribada a la porta de la galeria i llençada la roba fora, amb cura que no vagi a parar al pis de sota cal aixecar-se de la cadira agafar les crosses i sortir fora. Obrir la rentadora i començar a posar roba fent equilibris era relativament assequible fins que ha aparegut el Data entestat a posar-se dintre de la rentadora. Intentar que el Data no entrés a la rentadora ha estat una batalla campal que ha acabat amb la rentadora posada a mitja càrrega i la galeria plena de roba bruta. #undesastre

Sortir del blau

Cal creuar el llindar i sortir del blau. El dolor però no es queda dintre sinó que m’acompanya. Però comença a ser un dolor lleugerament amanit de somriures. Puc pensar en el Ricard i només s’humitegen els ulls i al mateix temps pugna per sortir un somriure de tots els moments que hem viscut. Moments que feien que la jornada laboral fos menys feixuga. Hem viscut moments de tot, des dels més estressants, maleïts aplicatius a moments d’humor desenfrenat. Tots aquest moments viuran sempre més amb mi. Gràcies Ricard per tots aquests anys de bona companyonia.

No ho digueu a ningú

No ho digueu a ningú, però fins i tot les administratives més malcarades i irreverents ploren. D’amagat això si, fins i tot d’amagat d’elles mateixes. Llàgrimes amargues, amargues perquè només serveixen per alleujar o alguna cosa semblant el propi dolor, però per res més. Fins i tot els gats han estat absents tot el dia, com si notessin que avui no tocava fer cap trastada. I després de massa hores plorant, dir el teu nom, sense plorar gaire. El Ricard és mort. Res no ens el tornarà, ni les llàgrimes més desconsolades d’una administrativa borde.

Sense títol

Un dilluns com qualsevol altre, amb el peu enguixat i escampant somriures o si més no intentat-ho, per la xarxa.

Una trucada.

I de cop l’univers conegut trontolla per moments.

El meu company de feina és mort.

Llàgrimes que s’escolen sense aturador

Tecles mullades

No hi ha mots per descriure el buit que deixa

Família, amics, companys

L’egoisme del “hem perdut”

Ell ho ha perdut tot.

Però el dolor és egoista

i t’engrapa el cor i la ment

amb ma de ferro glaçat

Vull traspassar el dolor al paper

però el paper me’l retorna augmentat

Crido al temps que tot ho cura

(això diuen)

però el temps no em fa cas

i seguix el seu ritme immutable

I segueixo patint, plorant,

cridant aquell no és just

quan el meu lema és

“la vida no es justa, acostumat-hi”

Avui no hi ha consol

Sols llàgrimes i paraules buides

Capítol XXXIII “A la recerca del Trekkie perdut”

La desokupació del trekki d’aquesta nit s’ha convertit en una recerca de l’arca perduda versió gat. No era a sobre del llit ni a sota i clar, tocava buscar on era, per evitar que es quedés tancat a l’habitació i ens donés la nit. Regirada tota la casa i el gat seguia sense aparèixer. Després de donar més voltes que un ventilador, amb el Data enredant pel mig, no fos cas que hi hagués alguna cosa interessant i s’ho perdés, al final he tingut una il.luminació. He anat cap a l’armari i et voilà, allà estava el Trekkie S’havia fet un jaç amb la roba interior i dormia meravellosament bé enmig dels mitjons. Al final l’hem tret però s’ha endut un mitjó de record que no hi ha hagut manera que deixés anar. #gatcomodon

Capítol XXXII “Baixar al paki”

Mentre el meu home preparava el sopar he entrat a la cuina a fer com sempre la meva pregunta absurda “puc ajudar?” després del no, no cal de rigor, he tornat al menjador, he vist que gairebé no quedava pa, i he tornat a la càrrega. Ens cal pa per sopar? M’ha mirat i ha dit Vols sortir? Doncs ves a buscar pa si vols. Tota il.lusionada he agafat una bossa i les crosses i he baixat al paki. Tenir un paki a sota de casa no té preu. Però encara no havia sortit de l’edifici que ja m’he trobat una veïna i apa, ha tocat intercanvi de trencadisses diverses. Arribar al paki, tot i que està a 15 metres de casa ha estat una heroïcitat. Però ai las, al paki hi havia gairebé mitja escala i Sant Tornem-hi, torna a explicar la cosa del peu trencat. Un cop comprat el pa, tornar cap a casa ha sigut terrible, els 15 metres són de pujada i he assolit nivells de velocitat inversa. #peròhesortitalcarrer

Capítol XXXI “Les fulles”

No poder incorporar-se a la feina té molts inconvenients, a banda d’estar florint-me a casa, tot allò que tenia previst fer a la tornada ho han hagut de fer els altres i clar, no és el mateix. Resultat que el que havien de ser unes fulles enganxades amb cel.lo ja no pot ser i la jefa em va dir si podia pensar com fer-ho. I jo, que a xula i boques no em guanya ningú li dic que si, que cap problema, que això ho arreglo jo en un tres i no res. Total que he hagut de fer una cafetera extra i engegar la màquina de pensar. Però com que a mi a fer servir coses per altres funcions que l’original no em guanyen ni els d’IKEA al final he pogut trobar la solució #pelspèls #noespotserboques

Capítol XXX “Mòbil amanit”

Dinar és un petit problema que amb molta imaginació i molts viatges a la cuina s’arriba a aconseguir. Vaig fer esqueixada per dinar, que té el seu que però amb voluntat i gana tot es pot fer. Portar-la a taula suposa fer mínim tres viatges per portar bol, plats i coberts a taula. Com que a la tele només feien tele i el Dux havia fet una piulada infumable, que va esborrar però tenim proves, sobre el transport públic i la gent, vaig decidir dinar tot piulant amb el mòbil. I mentre tota entusiasmada anava comentant la incapacitat de la true left per viure al món real, vaig voler posar l’esqueixada al plat sense mirar. I lògic, enlloc de posar l’esqueixada al plat, va anar a parar a sobre del mòbil. No sabeu com costa treure l’oli de la pantalla #esdeserinútil