Categoria: Memòries d’un peu trencat

Ara que ja em manego més bé he decidit recuperar el traster/cuarto de la planxa/taller de manualitats que durant tots aquests dies semblava una zona de guerra. Val a dir que el dia que em vaig trencat el peu el Data va fer de les seves i va tirar per terra mig taller de manualitats, que el meu home va recollir i va desar com bonament va poder. Ara que ja puc accedir al meu tamboret, he decidit fer una mica d’endreça, i retornar tot al seu lloc. Clar que el Data tan aviat com a sentit soroll s’ha teletransportat i ha començat a saltar a veure si podia arreplegar alguna cosa per caçar. O sigui que cada cop que obria un calaix el Data saltava dintre. Al final l’he fet fora com he pogut, he tancat la porta i he començat a fer endreça mentre el Data rascava la porta desesperadament. #aixínoespotendreçar

Un cop passada la foguerada de l’alegria de no dur guix, he començat de fer control de danys col.laterals. Després de passar-se 50 dies embolicada i sense veure la llum del sol la pell de la cama i el peu estava en un estat lamentable. Semblava la cama d’una dona-serp, tota plena d’escates…puaj. L’inconvenient de tenir una pell atòpica és que a casa les úniques cremes que hi ha són les d’afaitar del meu home i un pot de fisiocrem amb la qual cosa el meu home veient la cara de desolació absoluta a sortit a comprar-me tot un estol de cremes per reparar la pell o alguna cosa semblant. Així que m’he passat una bona estona arrebossant la cama amb cremes a veure si recuperava la pell humana #faigolordebodymilk

L’organització de l’hospital de Sant Joan de Déu (Manresa) no és que necessiti millorar, es que a voltes brilla per la seva absència Un cop arribes has de passar la targeta per un terminal d’on surten un tiquets com els del Carrefour que et diuen el número i la consulta. No se que passava però hi havia un caos a la zona de cures i visites que els metges anaven a buscar els pacients d’una sala per portar-los a una altra. El meu planning deia que 1r cures per treure guix, 2n radiografia i 3r visita del metge. Després d’esperar una hora a sortit a la pantalla el número de la visita del metge, així que he entrat i li he explicat, que m’havien d treure el guix i fer-me la radiografia però que portava més d’una hora esperant. M’han tret el guix i la infermera ha mirat i ha dit que allà només posava consulta de control. I jo hem pregunto si tenia hora per tot i teòricament estaven avisats de la meva arribada, qui dimonis organitza aquell hospital, un sàdic?. Per sort m’han tret el guix abans que res, perquè l’os encara no està del tot curat, però m’han dit que només camini en pla i que torni d’ací a 15 dies. Potser no és el final que m’esperava i he d’anar calçada amb bambes gens cuquis, però ja semblo una persona. #sóclliure.

Avui és el gran dia. D’aquí a unes hores sabré si és el dia de l’alliberament o m’allarguen la condemna (espero que no perquè la debacle mental pot ser èpica) Sóc desperta des de les 4 i tipa de donar voltes he sortit del llit i intentant fer el mínim soroll possible m’he apalancat al menjador. El problema és que el gats s’han pensat que era l’hora de les xuxes i no han parat d’emprenyar fins que al final han aconseguit les seves xuxes dues hores abans del que els toca. I com sempre que esperes alguna cosa, el temps va lent, molt lent, massa. La minutera no avança ni per mal de morir i jo ja estic a punt de rosegar-me el colze, i no puc fer res, per no fer soroll #vullserlliure

El 12-O ha estat avorridíssim. Com que el meu home ha estat a casa, m’he passat el dia sentint, estigues quieta, ja ho faig jo, on vas ara?… Total que tot el dia davant l’ordinador i ni tan sols la xarxa estava esvalotada, les manis de sempre amb els de sempre, i un cop estrenat el Telegram, i fet unes quantes proves, ja no sabia que fer. M’he repassat tots els blocs de les adreces d’interès, he llegit tots els digitals. El temps també m’ha anat a la contra, el plugim que ha caigut em tenia reclosa i ni baixar al paki he pogut. Els gats, en mode vago total, tot el dia dormint. Fins i tot el guix semblava pesar més que mai. L’anima se’m quedava gris com el dia. #undramondedia

Com que el crèdit de portar crosses progressa adequadament i he decidit anar a la farmàcia. No es que estigui gaire lluny, però comporta creuar 2 carrers sense semàfor i clar a la velocitat que transito pot ser perillós. A l’anada tot ha anat relativament bé, tot i que quan he arribat a la farmàcia he estat a punt de cridar SOLICITO EXTRACCIÓN perquè ja no podia dir ni fava. Tornar a casa ja ha estat més complicat. Tot esperant que les condicions fossin favorables per creuar el carrer un conductor amable s’ha aturat per cedir-me el pas i he començat a creuar quan un ciclista d’aquests que no miren per on van ha estat a punt de fer-me caure. He arribat a l’acera mig tremolant mig indignada quan i em disposava a creuar l’altre carrer un aprenent de conductor una mica més i se m’emporta per davant. #sortirésperillós

Avui tocava anar a buscar el comunicat d’IT (“el paper del cobru” que en deien abans) i jo que m’apunto a un bombardeig per tal de sortir al carrer he decidit que també hi anava. El CAP que em toca a banda de semblar un bunker de color de gris fosc que hagi caigut del cel enmig d’un solar de que deprimeix molt, tot i que està enjardinat al voltant. Que serà molt bucòlic, però que dificulta i molt poder arribar a la porta del CAP. Total que després d’aparcar cal fer tota una excursió per arribar-hi. Sort que vam sortir amb molt temps, perquè a la velocitat amb que em desplaço arribar als llocs es fa etern. Un cop entrat a la consulta de la metgessa em pregunta I que com va, et fa mal? He estat a punt de sortir al Caso #stopreguntesidiotes

M’avorreixo, i llavors repasso tota la casa buscant alguna cosa a fer. He decidit que les prestatgeries de la cuina no estaven prou endreçades així que cadira Picard, crosses i jo hem enfilat cap a la cuina. El pla era senzill, buidar l’estanteria deixant el contingut sobre la cuina i tornar-ho a posar amb un ordre lògic, que si fa no fa vol dir deixar-ho tal i com estava. I tot anava relativament bé fins que ha tocat posar els llegums a lloc. Resulta que el pot de l’arròs no estava ben tancat i en agafar-lo la catàstrofe, ha nevat arròs per tot el terra de la cuina. Anar buscar l’escombra tot aixafant grans d’arròs amb la cadira era d’allò més angoixant. Per sort, la porta de la cuina estava tancada i he pogut escombrar #sensebatallarambcapgat

He decidit acabar el limoncello que vaig començar abans de la trencadissa del peu. I com que quan a mi se’m posa una idea al cap ha de ser sí o sí ha començat el drama. Sortir a la galeria amb les crosses ja ho tinc força dominat, però amb les mans ocupades amb les crosses agafar res és difícil. Així que fent una mica d’equilibris precaris he aconseguit treure el pot de l’armari, però portar-lo a la cuina ja eren figues d’un altre paner. L’he posat dintre d’un cossi de plàstic i he anat a buscar la cadira Picard i des de la cadira i amb la crossa anava acostant el cossi a la porta, amb l’inestimable ajut del Trekkie i el Data que es barallaven per entrar dintre el cossi. Un cop fet fora el gats i recupera’t el pot, acabar-lo ha estat relativament fàcil. Ja puc fer #limoncellotime

Que em desperti la pluja és una meravella. M’encanta que plogui, una de les coses que més m’agrada és sortir i trepitjar tolls d’aigua, coses de criatures que fas quan envelleixes, però ai las, avui la pluja m’ha deixat reclosa. Ni baixar al paki ni res de res. Ni tan sols sortir a la galeria, amb la qual cosa la roba que va quedar al terra després de la batalla amb el Data esta quedant tant xopa que sembla que torni d’una festa de samarretes mullades. M’hauré de conformar a mirar el carrer des de la finestra mirant com floreixen bolets de de niló tot formant un arc de Sant Martí mentre estols de fulles naveguen riu avall i ….tot és molt bucòlic però jo vull #sortiralcarrer