Categoria: Memòries d’un peu trencat

Ara que ja em començo a manegar més bé amb les crosses i puc accedir a la galeria he decidit posar una rentadora. Però clar, el dilema és o crosses o portar roba i cal fer una combinació de cadira Picard, roba i crosses. Un cop arribada a la porta de la galeria i llençada la roba fora, amb cura que no vagi a parar al pis de sota cal aixecar-se de la cadira agafar les crosses i sortir fora. Obrir la rentadora i començar a posar roba fent equilibris era relativament assequible fins que ha aparegut el Data entestat a posar-se dintre de la rentadora. Intentar que el Data no entrés a la rentadora ha estat una batalla campal que ha acabat amb la rentadora posada a mitja càrrega i la galeria plena de roba bruta. #undesastre

La desokupació del trekki d’aquesta nit s’ha convertit en una recerca de l’arca perduda versió gat. No era a sobre del llit ni a sota i clar, tocava buscar on era, per evitar que es quedés tancat a l’habitació i ens donés la nit. Regirada tota la casa i el gat seguia sense aparèixer. Després de donar més voltes que un ventilador, amb el Data enredant pel mig, no fos cas que hi hagués alguna cosa interessant i s’ho perdés, al final he tingut una il.luminació. He anat cap a l’armari i et voilà, allà estava el Trekkie S’havia fet un jaç amb la roba interior i dormia meravellosament bé enmig dels mitjons. Al final l’hem tret però s’ha endut un mitjó de record que no hi ha hagut manera que deixés anar. #gatcomodon

Mentre el meu home preparava el sopar he entrat a la cuina a fer com sempre la meva pregunta absurda “puc ajudar?” després del no, no cal de rigor, he tornat al menjador, he vist que gairebé no quedava pa, i he tornat a la càrrega. Ens cal pa per sopar? M’ha mirat i ha dit Vols sortir? Doncs ves a buscar pa si vols. Tota il.lusionada he agafat una bossa i les crosses i he baixat al paki. Tenir un paki a sota de casa no té preu. Però encara no havia sortit de l’edifici que ja m’he trobat una veïna i apa, ha tocat intercanvi de trencadisses diverses. Arribar al paki, tot i que està a 15 metres de casa ha estat una heroïcitat. Però ai las, al paki hi havia gairebé mitja escala i Sant Tornem-hi, torna a explicar la cosa del peu trencat. Un cop comprat el pa, tornar cap a casa ha sigut terrible, els 15 metres són de pujada i he assolit nivells de velocitat inversa. #peròhesortitalcarrer

No poder incorporar-se a la feina té molts inconvenients, a banda d’estar florint-me a casa, tot allò que tenia previst fer a la tornada ho han hagut de fer els altres i clar, no és el mateix. Resultat que el que havien de ser unes fulles enganxades amb cel.lo ja no pot ser i la jefa em va dir si podia pensar com fer-ho. I jo, que a xula i boques no em guanya ningú li dic que si, que cap problema, que això ho arreglo jo en un tres i no res. Total que he hagut de fer una cafetera extra i engegar la màquina de pensar. Però com que a mi a fer servir coses per altres funcions que l’original no em guanyen ni els d’IKEA al final he pogut trobar la solució #pelspèls #noespotserboques

Dinar és un petit problema que amb molta imaginació i molts viatges a la cuina s’arriba a aconseguir. Vaig fer esqueixada per dinar, que té el seu que però amb voluntat i gana tot es pot fer. Portar-la a taula suposa fer mínim tres viatges per portar bol, plats i coberts a taula. Com que a la tele només feien tele i el Dux havia fet una piulada infumable, que va esborrar però tenim proves, sobre el transport públic i la gent, vaig decidir dinar tot piulant amb el mòbil. I mentre tota entusiasmada anava comentant la incapacitat de la true left per viure al món real, vaig voler posar l’esqueixada al plat sense mirar. I lògic, enlloc de posar l’esqueixada al plat, va anar a parar a sobre del mòbil. No sabeu com costa treure l’oli de la pantalla #esdeserinútil

Aquest any a la feina han decidit tornar a fer allò de la revisió mèdica dels riscos laborals i tal i calia signar un paper d’autorització de dades. La meva jefa em va enviar un missatge tot preguntant que preferia, que em portés el paper o anar a omplir-lo a la feina. La resposta era cantada, anar a la feina. Així que vam quedar i m’ha vingut a buscar a casa. M’ha deixat davant de la feina mentre anava a aparcar i he començat l’aventura de pujar les escales a velocitat de cargol coix. De veritat que el despatx mai m’havia semblat tan preciós, fins i tot el sorollet emprenyador de la fotocopiadora era música celestial. Un cop signat el paper i saludat els que estaven per allà, una companya s’ha ofert per tornar-me a casa. Durant unes hores he #tocatlallibertat

Com que no puc accedir bé a la galeria hem entrat les pastilles del rentavaixelles a la cuina i clar la capsa ha d’estar la terra, perquè no hi ha espai enlloc per desar-la. Aquest matí he vist el Data tot entusiasmat perseguint alguna cosa per tot el passadís. No veia el que era però el sorollet de plàstic m’ha fet sospitar. I si, tot i procurar amagar-la el Data a descobert la capsa de les pastilles. Ha creat un bonic mosaic de color blau pel terra de la cuina i a mesura que les pastilles quedaven aturades sota d’algun moble al que no tenia accés, tornava a la cuina a buscar-ne una altra. Al final he hagut de tancar la porta de la cuina per recollir les pastilles del terra i posar la capsa lluny de l’abast del Data #gatdestroyer

El meu home ha hagut de marxar de viatge per feina. Normalment això no comporta res més que fer-me el sopar (a mi el sopar me’l fan sempre)  menjar sola i i la de tenir el PODER de controlar el comandament a distància. Però clar, ara ha organitzat un drama que ni Shakespeare. Tot preocupat per si no tenia prou menjar, ha omplert la nevera per sobreviure a tres apocalipsi zombi seguides i una catàstrofe nuclear de propina. Ha començat a fer una corrua de consells, instruccions i que si necessites alguna cosa la veïna, que si… Al final, tipa i cuita de tanta preocupació gairebé he estat a punt de fer una declaració jurada que em portaria bé i que no intentaria fer res que no pogués fer. #martimassapreocupat

Al final el que havia de ser una bucòlica passejada pel parc de l’Agulla s’ha transformat en un anar a Cal Rosal a comprar secallona, boníssima per cert. El Bages i el Berguedà són molt bonics però quan fins i tot trobes preciosos els polígons industrials és senyal que alguna cosa està molt apurada. A empentes i rodolons he aconseguit caminar fins a la fira i a còpia de caminar li anava agafant el tranquillo a les crosses fins a poder caminar sense semblar Robocop . A l’hora de dinar tot comentant que faria pràctiques pel passadís de casa, el meu fill aixeca una cella i pregunta Vols la meva ELE? Jo ja no la necessito. He estat a punt de cometre un «fillicidi» #criacuervos

La doctora em va dir que ja podia posar el peu a terra i caminar una mica, ràpidament vaig fer anar al meu home a buscar una sabata d’aquestes per peus enguixats, no fos cas que s’acabessin i vam quedar que l’endemà aniríem a passejar. Bé aquest matí ja no podia dormir de l’emoció i m’ha faltat poc per despertar el meu home, però he pensat que si el despertava a les 5 del matí m’engegaria a dida. Talment semblava que el temps s’hagués aturat i que les agulles del rellotge quedessin immòbils com a Constantine, però al final ha dit les paraules màgiques: Què marxem? He arribat amb la cadira a l’entrada del pis batent records de velocitat i atropellant en Data que estava al mig per no variar. He agafat les crosses m’he posat dempeus i han baixat tots els sants de cop #quinmal #sócmoltdesgraciada